Visitar les pedreres de marbre de Carrara constitueix una experiència impactant. Acompanyat per l’escultor Jiménez Deredia, fa una mica més de vint anys, vaig tenir l’oportunitat d’endinsar-me en aquell món fascinant. El marbre d’una qualitat exquisida que s’hi extreu s’ha anat transformant al llarg de la història en obres d’art genials. Fa més de cinc-cents anys, Michelangelo deambulava per la zona per reservar grans blocs i extreure’n la Pietat, el David i, probablement, el Moisès. Si la pintura juga amb la superfície, l’escultura ho fa amb el volum tridimensional. Existeixen diverses tècniques —la talla, el modelatge i la fosa—, cadascuna amb les seves característiques pròpies, però aquí em detinc en la talla, que consisteix a retirar material d’un bloc sòlid, tal com feia el geni renaixentista Buonarroti.
Si en el modelatge s’afegeixen detalls, en la talla es prescindeix del que no és essencial ni rellevant. Es parteix sempre del bloc. La tasca consisteix a anar traient allò que és secundari, accessori o superflu, fins a descobrir l’obra d’art que el bloc conté. El treball personal, l’educació i la formació apunten, en bona mesura, cap a aquesta mateixa tasca. En la vida espiritual, com en l’escultura de pedra o de fusta, el despreniment sol ser més fecund que no pas l’ímpetu, l’afany o la simple acumulació. L’artista sap veure el contingut abans que la forma definitiva. El seu empeny no és imposar, sinó descobrir; retirar adherències sense excedir-se. Necessita tècnica per dur-ho a terme, però sobretot requereix visió: com a mínim, intueix el talent latent i no força el material, sense renunciar, però, a les immenses possibilitats que aquest engloba.
La vocació d’escultor es dona en formes molt diverses. La biològica, exercida en la maternitat i la paternitat, és realment sorprenent. N’hi ha prou de deixar córrer el curs de la natura perquè, en el naixement, es produeixi la meravella dels éssers acabats de néixer. L’educació també es nodreix d’aquesta metàfora escultòrica. Joseph Addison, escriptor i pensador anglès, afirmava ja l’any 1711 que “allò que l’escultura és per a un bloc de marbre, l’educació ho és per a l’ànima humana”.
La espiritualitat religiosa no apunta tant a realitzar grans sacrificis o exercicis ascètics extraordinaris, sinó que proposa, especialment en temps de Quaresma, pràctiques com el dejuni i l’abstinència, de perfil similar a les que es duen a terme durant el ramadà. Una experiència religiosa madura busca abstenir-se del prescindible per enfortir l’essencial, de la mateixa manera que l’escultor actua per tal de tallar una estàtua. El sentit profund de l’abstinència sovint es desconeix o es trivialitza, tot i que posseeix una potència transformadora notable. N’hi ha prou d’observar, en l’àmbit de la psicologia i de la vida espiritual, la millora substancial —personal i col·lectiva— que s’experimenta quan un s’absté de l’ego desmesurat i pot centrar-se en allò fonamental. Quan l’escultura assoleix el seu objectiu, emergeix la bellesa. Per això no sorprèn que pertanyi a l’àmbit de les Belles Arts: perquè ha sabut retirar allò que és superflu fins a deixar visible l’essencial, com una veritat amagada que finalment es deixa contemplar.
