Vesteix amb senzillesa i les sabatilles que porta no són de marca. Camina amb agilitat. A la motxilla, hi porta les pertinences escolars. Arriba al col·legi, a la mateixa hora que molts dels seus companys, alguns dels quals baixen dels cotxes davant de la porta principal. Ell sempre va a peu. N’hi ha que teclegen al seu mòbil un SMS o mostren fotografies als seus amics, fetes al xalet fora de la ciutat on han passat el cap de setmana amb la seva família. Ell no té mòbil. El seu pare treballa en una empresa i guanya més aviat poc. La seva mare, per hores, fa tasques domèstiques a les llars. A la seva família hi ha bon rotllo. S’acostuma a acontentar amb el que té i no perd gaire temps en els aparadors de les botigues. La seva germana, dos anys més gran que ell, és del seu mateix estil. Ella té uns amics que porten roba i sabatilles de marca. Des de fa uns quants mesos tenen problemes, ja que la situació econòmica no els permet malgastar, tal com estaven acostumats. La crisi els ha empobrit. Ell i la seva germana s’asseuen amb els seus pares per menjar al voltant de la taula. Parlen, riuen, discuteixen, comenten. No critiquen el consumisme, no fan discursos ideològics, ni es comparen amb els altres. Intenten viure amb austeritat, atenent les seves necessitats. Els diners no els permeten realitzar gaires alegries, però tampoc no les desitgen. Ara senten molts discursos sobre retallades, baixades de salaris, augment de preus. S’hauran d’estrènyer encara més el cinturó. Són pobres, però no se n’avergonyeixen.
Ser pobre... Una paraula pot tenir molts significats. En aquest cas, la majoria de les accepcions que figuren en el diccionari, són negatives. No obstant això, l’experiència de la pobresa, viscuda com a opció o com a acceptació d’uns límits concrets, pot ser alliberadora. Es parteix d’una premissa equivocada: la riquesa proporciona felicitat. Una enquesta realitzada per Ipsos i publicada recentment al setmanariThe Economist mostra que els nivells més alts de felicitat reconeguda no es donen als països rics, com podríem pensar, sinó en els d’ingressos baixos i mitjans. Els espanyols es troben entre els ciutadans menys feliços del món, com recullen els titulars dels diaris a partir d’aquest estudi. Es diu que l’enveja és el pecat nacional per antonomàsia. Quan desitgem tant el que no tenim, deixem de gaudir del que tenim. Quan s’alimenten desitjos de manera desproporcionada, el sentiment de mancança és més agut. La comparació amb els altres genera frustració. L’avarícia i l’afany d’enriquir-se amb rapidesa causa estralls en molta gent.
Aquesta crisi en la qual estem immersos es pot convertir en una oportunitat per aprendre a ser pobres. Fins ara, el mateix Estat i moltes famílies han viscut per sobre de les seves possibilitats. En paguem el preu. Podem enfonsar-nos en el pessimisme o aprendre a viure d’una altra manera, sense necessitat d’haver de lluir roba de marca, d’utilitzar mòbils de cinquena generació, de gaudir de comoditats prescindibles, de fer ostentació d’un nivell de vida que no es correspon amb la nostra realitat.
Aprendre a ser pobres s’ha convertit en una tasca revolucionària i en una assignatura pendent per a tantes famílies i centres educatius. No es tracta de tenir més, sinó de desitjar menys. No es tracta de creure’ns tota la publicitat que ens convida a consumir i gastar, sinó de disfrutar amb senzillesa de la vida. Continuen ressonant amb força les paraules de Jesús en el sermó de la muntanya: «Feliços els pobres.»
