L’escriptor Gabriel Magalhães aporta periòdicament la mirada portuguesa a les pàgines d’opinió del diari La Vanguardia. A finals del mes de maig passat va publicar un article titulat La llei de Proust. Aquest excel·lent professor de literatura extreu el títol d’una intuïció present al primer volum d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Un adolescent enamorat imagina les delicioses cartes que rebrà d’una jove i que, en realitat, ella mai no arribarà a escriure-li. A partir d’aquesta escena, Magalhães formula l’anomenada llei de Proust, segons la qual «tot allò que imaginem no passarà, almenys no de la manera com ho havíem pensat».
Si ens deixem arrossegar per les nostres previsions, la imaginació ens pot fer oscil·lar fàcilment entre l’ansietat i la vanaglòria. Sorgeixen expectatives que no es compleixen i generen frustració; temors que es desfan com terrossos de sucre en una tassa de cafè després d’interminables moments d’angoixa. Segons aquesta llei, poden passar moltes coses bones i moltes de dolentes, però difícilment coincidiran amb aquelles que alimentaven les nostres pors o les nostres fantasies de grandesa.
La ment humana gestiona el temps amb un ritme vertiginós. Anticipa catàstrofes o construeix escenaris ideals on tot sembla possible. N’hi ha prou amb revisar la pròpia vida per adonar-se de quantes vegades hem imaginat el pitjor i mai no ha succeït. La realitat acostuma a sorprendre’ns molt més del que la nostra imaginació és capaç de preveure. Tanmateix, com més detallats són els escenaris que fabriquem, més gran sol ser l’angoixa que ens provoquen. Al final descobrim que hem patit inútilment per esdeveniments que mai no han arribat a produir-se. I quan la imaginació dibuixa un món perfecte on tots els desitjos es compleixen per art de màgia, la frustració pot ser igualment desmesurada quan la realitat trenca el miratge.
Magalhães extreu de la literatura de Proust una intuïció veritablement fecunda. En el seu article no es limita a l’àmbit personal, sinó que la projecta també sobre la vida col·lectiva. Una espera oberta a la realitat, tal com es va presentant, permet acollir-la amb més serenor. Deixem de malgastar energies intentant que els fets coincideixin amb les nostres previsions i aprenem a respondre amb més llibertat a les sorpreses que la vida ens reserva.
Aquesta referència a l’article de Magalhães no pretén ser únicament un exercici literari, sinó una invitació a viure amb serenor, harmonia i assossec. Sense l’obsessió de voler controlar-ho tot. Sense quedar presoners de la por que ens tenalla. Oberts a acollir allò que arriba quan arriba i com arriba, col·laborant perquè cada esdeveniment esdevingui una ocasió de creixement i de donació als altres. Cal desconfiar d’una imaginació que alimenta més el desconcert que no pas l’esperança. La vida no consisteix tant a perseguir el futur que imaginem com a acollir el present que surt al nostre encontre. Sovint patim per un demà que mai no existirà, mentre deixem escapar l’únic instant real: l’avui que Déu posa silenciosament a les nostres mans.
Institucions
Grups
