Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No havia passat ni una hora. Younes Abouyaaqoub acabava de circular a gran velocitat conduint una furgoneta contra els vianants. Encara la sang de les víctimes mortals i dels ferits estava calenta sobre el paviment central de la Rambla. El director d’un conegut rotatiu publicava un tuit anunciant una «exclusiva»: «La CIA va avançar fa dos mesos als Mossos que la Rambla era objectiu del jihadisme.» Com funciona a la pràctica aquest tipus de comportaments, observat anteriorment amb altres notícies en aquest mateix mitjà periodístic?

Un, el tema de fons ha de ser de gran profunditat. Fins i tot de projecció internacional. Un atemptat terrorista al cor de Barcelona ho és. Morts i desenes de ferits donen per a molt. L’impacte social frega la consternació.

Dos, atribució de l’exclusiva. Avançar-se sense escrúpols. Liderar la notícia i convertir-se en el punt de referència. Tota la resta de mitjans se n’aprofita.

Tres, construcció i difusió d’una tesi. En aquest cas: els Mossos estaven advertits i han estat incapaços d’evitar la tragèdia. Es tracta d’un cos incompetent i que no mereix cap confiança.

Quatre, pràctica del periodisme de filtració. No existeix una investigació seriosa i rigorosa que justifiqui la tesi. Es filtra una notícia, proporcionada per algú interessat. No cal que es correspongui amb la veritat. Una pàtina lleugera és suficient. Només importa que avali la tesi.

Cinquè, portada espectacular. No només una. Les que calguin en els dies successius. Titulars de mida gran que insisteixin en el relat. Lletra en negreta, que no deixi cap dubte.

Sis, oblit de les víctimes. La notícia es desplaça de les víctimes i dels autors terroristes cap als «nous culpables». L’imam inductor, com si no hagués existit. El focus s’orienta cap als Mossos, les explicacions dels quals no són escoltades.

Set, aïllament dels «culpables». Si diferents forces de seguretat de l’estat havien rebut o coneixien presumptivament la nota, només els Mossos en són acusats en una campanya de desprestigi.

Vuit, inconsistència de les proves i dels seus autors. En un moment és la CIA. Després un altre organisme. La font queda en una nebulosa. Primer, s’escriu una nota amb errors i incongruències múltiples. Després, es refà el que convingui.

Nou, defensa de la llibertat de premsa. Com si es tingués carta blanca per actuar al seu gust. L’ètica i la responsabilitat social no hi fan res. Els beneficiats per la tesi se centren en la llibertat de la premsa, sense mirar la qualitat de l’exercici.

Deu, entestament en la conducta. No hi ha marxa enrere, ni reconeixement d’errors. Insistir sense descans. Repetició dels mateixos arguments fins a la sacietat amb algun matís diferent. Només hi ha autocomplaença, alimentada endogàmicament pels seus afins.

Onze, observació d’interessos extraperiodístics. Aquesta mena de conductes evidencia que hi ha alguna cosa més. Les intencions, encara que es detecten, s’oculten. No hi ha transparència.

Dotze, les persones amb un mínim sentit crític es formulen múltiples preguntes sobre aquesta mena d’actuació. Ells ho saben, però tant se val. Són el quart poder.