Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

La pederàstia és el camp de joc on la pilota en disputa no són lamentablement les víctimes, sinó altres interessos dels contrincants. Benet XVI sempre ha fet una aposta per la veritat. Quan es va celebrar el gran jubileu de l’any 2000, Joan Pau II va demanar perdó pels errors que l’Església havia comès al llarg dels segles. Comptava amb el suport incondicional del cardenal Ratzinger. No tots els sectors de l’Església hi estaven d’acord. Forces importants s’hi oposaven perquè deien que aquesta petició de perdó perjudicaria l’Església i que proporcionava metralla als adversaris, que no són pocs. Els escàndols de la pederàstia, divulgats després de la presa de postura de Joan Pau II en contra de la guerra de l’Iraq, van concitar els mateixos sectors eclesials a favor del silenci i de l’ocultament per protegir aparentment la institució. Ratzinger va dir el 2005, en la novena estació del famós Via Crucis del Colosseu: «Quanta brutesa en l’Església i entre els que, pel seu sacerdoci, hi haurien d’estar completament lliurats!» L’«extrema dreta» eclesial no ho podia suportar. Elegit Papa, va prohibir exercir el ministeri sacerdotal a Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist. Als laïcistes d’esquerra anticlericals, tots aquests fets ja els anaven bé. Podien atacar amb les armes que els proporcionava la mateixa Església, fruit de l’autocrítica i de la recerca de la veritat. D’aquí ha sorgit una aliança estranya entre la dreta dura eclesial i el laïcisme bel·ligerant, que ingènuament compta amb el suport dels progres eclesials. L’objectiu a batre: Benet XVI. Tot s’hi val. Així ho va reconèixer l’escriptor famós Bernard-Henry Lévi, filòsof del maig francès del 68: «Ens hauríem de deixar de tanta mala fe, de tants prejudicis i, per no deixar-me res, de tanta desinformació quan parlem de Benet XVI.»
 
La dreta dura proclama una doctrina impol·luta, però amaga les seves misèries sota la catifa. Importen les aparences: vicis privats, públiques virtuts. El laïcisme bel·ligerant s’alimenta de tota mena de teories permissives en matèria sexual, però ara es mostra rigorista en extrem en el cas de la pederàstia eclesial, malgrat que algun dels seus intel·lectuals presumeix en els seus escrits de mantenir relacions amb infants o d’exaltar aquesta mena d’experiències. La pederàstia extraeclesial, tot i que representa en percentatge la gairebé totalitat del problema, no existeix ni interessa. El respecte a les víctimes, a totes les víctimes, comença pel respecte a la veritat, a tota la veritat.
 
L’extrema dura eclesial, per defensar (segons diuen) l’Església, es vol carregar el Papa, massa coneixedor de les martingales internes. El laïcisme bel·ligerant, per carregar-se l’Església, ataca de manera furibunda el Papa. Les víctimes, utilitzades primer per satisfer desitjos sexuals de persones immadures, incapaces d’afrontar relacions entre adults, són ara manipulades mediàticament per interessos que no corresponen als seus, bastant malparats per les experiències viscudes. Mentrestant, les víctimes extraeclesials, la gran majoria, no reben cap atenció ni indemnitzacions.
 
L’extrema dura eclesial odia el Papa per l’obstinació a favor de la veritat. El laïcisme bel·ligerant odia l’Església, a la qual suprimiria d’un cop de ploma, si estigués a les seves mans. Per a això, res millor que decapitar-la. Benet XVI és el punt de confluències entre tots dos sectors, que viuen una aliança estranya.
 
CC, núm. 1595, 15 d’abril de 2010