Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan sonin les dotze campanades que inauguren un any nou i les pantalles dels televisors mostrin imatges de gent bevent cava i abrançant-se emocionats, el temps cronològic continuarà el seu curs, monòton i constant. Seixanta segons, un minut. Seixanta minuts, una hora. Vint-i-quatre hores, un dia. Mentre la minutera fa desplaçar les busques o els números digitals es canvien amb regularitat, les persones somien una nova oportunitat, un futur millor, veure els seus desitjos acomplerts, generar expectatives. Un nou any es contempla amb esperança i amb temor. No sabem què s’hi amaga. Una capsa de sorpreses autèntica. Tot el que pot anar bé pot anar malament, i viceversa. Però hi ha alguna cosa més.
 
El concepte temps en grec s’expressa de dues maneres diferents: cronos i kairós. El cronos és el temps quantitatiu. Es mesura a través del cronòmetre. Sempre igual. Transcorre de manera inexorable. Sense aturar-se ni accelerar-se. Els que visquin tot l’any 2015 disposaran en aquest període d’una mica més de 8.760 hores. Sense distincions. Sense privilegis. Setmana rere setmana. Mes rere mes. La pregunta clau se situa en com viurem aquesta oportunitat temporal. Què farem amb aquestes hores? El kairós apunta el temps oportú, com una empremta d’eternitat. El temps qualitatiu. El temps del sentit. Hi ha qui en pocs anys ha aconseguit omplir la seva vida de contingut i aconseguir la plenitud. Aquí els anys ja no es compten, es pesen, se’n detecta la densitat. El llibre de la Saviesa proposa un criteri de valoració des d’aquesta òptica: «No són la llarga vida o el nombre d’anys el que dóna la mesura d’una vellesa honorable; el seny de l’home val tant com els cabells blancs, i una vida neta és igual que una edat madura.» Kanji Watanabe, personatge protagonista de la pel·lícula Ikiru, dirigida magistralment pel japonès Akira Kurosawa el 1952, viu amb més intensitat i plenitud els seus darrers sis mesos que tota la seva vida anterior. Un càncer incurable el desperta del sopor del cronos per submergir-lo en el kairós. Ha viscut els seus molts anys en una existència grisa. Els mesos finals li obriran un horitzó de sentit.
 
Estem massa atrapats en el ritme cronològic. Desperts o adormits, els granets de sorra de la clepsidra cauen un darrere l’altre i s’amunteguen sense remissió. En aquest any nou seran afortunats els que siguin capaços d’entreveure el temps diví a través del kairós. Donar sentit a la vida és endinsar-se en l’espiritualitat, descobrir els llaços fraterns que ens uneixen als altres, esforçar-se per construir un món millor i més just. Un temps per ser des de la interioritat del mateix cor.

Allargar la vida és la nostra pretensió, però es tracta d’un objectiu cronològic. Viure-la a fons és una altra cosa. Es tracta de situar-nos en la dinàmica del kairós. Aquest és el gran desafiament. Tota la resta es redueix a entreteniment. És a dir, a deixar passar el temps i anar tirant. Tenim les arrels en la transcendència i amb el cronos no en tenim prou.