Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Pau, en aquest fragment de la seva carta als cristians de Roma (7,18-25), parla de la seva pròpia experiència. Resulta profundament revelador. Obre el seu cor i mostra amb nitidesa les contradiccions internes entre el bé i el mal: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» La raó rau en el fet que reconeix que porta a dins el pecat. El llenguatge psicològic parlaria de l’ego, que impedeix exercir la llibertat de viure el que es desitja. El pecat s’oposa a la Llei de Déu. Aquestes dues realitats estan en el cor humà des del mateix naixement. Són dues lleis que entren en contradicció i que lluiten entre elles. La teologia ha desenvolupat el concepte de pecat original, tan difícil de definir en la teoria, però tan evident en la pràctica. Pau no intenta buscar explicacions, sinó evitar quedar atrapat en aquest carreró sense sortida. L’experiència mateixa, el coneixement d’un mateix, la immersió en la seva interioritat li mostren la seva incapacitat per sometre la llei del pecat a l’acció de Déu. Molts predicadors, molts responsables de les comunitats, eviten descobrir les seves pròpies contradiccions perquè creuen que farien menys creïble el missatge del qual se senten portadors. No obstant això, la veritat sempre allibera. No es tracta de trobar coartades per justificar els mateixos errors, sinó de reconèixer els fets. Pau exclama: «Que en sóc, de dissortat!» Quan una persona arriba a la línia fronterera, quan les energies s’han esgotat, quan ja no queda res més a fer, quan es viu amb intensitat el sentiment d’impotència... només aleshores es descobreix la solució. L’esforç és necessari, però insuficient. No és qüestió de punys o de voluntarisme, sinó d’humilitat, de lucidesa, d’obertura a la gràcia, de continuar estimant el bé malgrat les dificultats de realitzar-lo. Pau afirma que l’alliberament arriba per Jesucrist. Molta gent busca el creixement personal, que és indispensable, però Pau creu en la salvació. Aquesta proposta no evita el combat interior ni anul·la les contradiccions internes. La fe no situa la persona en una zona de confort i de relaxament, sinó que obre un horitzó de confiança.

L’ego és poderós. També, subtil. Intenta passar inadvertit per a un mateix. Així actua a plaer. El seu primer enemic és la consciència, perquè en queden al descobert les estratagemes. Quan això passa, intenta convèncer sobre la impossibilitat de superar la seva força. Combatre’l amb les mateixes armes aboca al fracàs. David, quan va voler vestir l’armadura, no podia vèncer Goliat. Només amb els seus propis recursos i amb la gràcia de Déu el combat va tenir èxit. Amb l’Esperit, la llibertat és possible i les contradiccions internes, sense desaparèixer, s’eleven a un punt superior des del qual l’amor impera sobre el pecat. Aleshores, només aleshores, ressona dins del cor l’expressió divina: «En tens prou amb la meva gràcia.»