Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els terapeutes ho saben. Les persones que no han cicatritzat les ferides de la infància experimenten bloquejos i dificultats. El que no se supera roman. Tard o d’hora emergeix a la superfície i a la consciència. Els pobles es regeixen pel mateix principi, però els espais temporals són molt més amplis. L’11 de setembre del 2014 Catalunya compleix 300 anys de la seva gran derrota militar com a país. No hi va haver pau ni reconciliació, sinó aixafament i voluntat de liquidar els senyals d’identitat: institucions i lleis pròpies, autogovern, llengua, cultura... El túnel ha estat llarg, molt llarg. Els vaivens de la història han estat molts i variats, però la ferida sempre ha estat allà. De vegades, semblava oblidada. Altres, en canvi, sagnant i dolorosa.

La transició a la democràcia als anys setanta va poder ser una oportuniat magnífica de tancar les ferides, però hi havia massa pors i comptes pendents. Poc després, les forces del sistema van tornar a fer el mateix i l’enteixinat del Parlament va ser perforat per bales colpistes. Marxa enrere en les lleis i el marc de convivència tornava a la rigidesa d’abans. En definitiva, a la de sempre. Els franquistes es van envernissar de democràcia, els emporis econòmics van campar al seu aire, les forces polítiques no es van reciclar prou, la casta va lluitar per mantenir els privilegis de sempre en el nou context, els alts funcionaris sabien circular amb la perícia habitual pels nous traçats, els alts jutges, excepte en els primers temps, van veure segrestada la seva independència pels partits polítics, els diners corrien més de pressa que la sang per les venes i la corrupció va fer l’agost. El sistema es va autoprotegir. Algun escarment en els peons, però gairebé mai en les torres i els alfils. El rei o la dama, intocables. El cavall, pels seus moviments imprevisibles, va passar inadvertit.

Catalunya torna a sentir la ferida al descobert. El Tribunal Constitucional, en èpoques baixes i sense cap prestigi, va dictar una sentència afavorida per la presentació d’un recurs propugnat pel partit que avui governa Espanya. President i vicepresidenta recullen el que van sembrar. El dret a decidir, amb l’ombra de la independència darrere, ha fet saltar totes les alarmes. Pujol, que tan útil va resultar al sistema en afavorir la governabilitat de l’Estat, ha creuat la línia vermella. Se l’acusa de corrupte. En els propers mesos veurem l’abast del que ha passat. El sistema no el castiga per corrupte, perquè és la nota distintiva dels seus integrants, sinó per dissident. Podem caure a la trampa de posar tots els focus sobre aquest cas, i oblidar els altres. Si només ens centrem en ell, servirem al sistema que el castiga per dissident, però el sistema quedarà intacte. El dossier estava preparat fa temps. Només s’ha buscat el moment oportú. Mas és l’home a batre. La tensió puja. S’acosta el 9N.

Què podem aportar els cristians en aquest moment històric? També el sistema ha aconseguit dividir-nos?