Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per què una persona o una institució inverteix gran quantitat de diners per comprar un club de futbol, ostentar-ne la presidència o anunciar-se a les samarretes? Per què Qatar ha aconseguit organitzar el Campionat Mundial de Futbol per al 2022 o, tres anys abans, el Campionat Mundial d’Atletisme, d’acord amb la IAAF, després de rebre una quantitat substanciosa de diners? Per què Qatar s’estampa a les samarretes blaugranes del club que té el millor jugador de la història en el seu equip actual? Per què el qatarí Nasser Al-Khelaifi ostenta la presidència del París Saint-Germain Football Club en mans de Qatar Investment Authority, l’únic accionista? Per què el Bernabéu modificarà el nom del seu camp per introduir-hi la publicitat d’un inversor islàmic? Per què el multimilionari nord-americà Glazer va adquirir per una quantitat desorbitada el Manchester United? Per què el rus Román Abramóvich va comprar el Chelsea Football Club? Preguntes similars s’acumulen davant del fet de voler comprendre què passa.
 
Es poden trobar tres respostes, que serveixen per iniciar un debat. Primera, l’ego dels seus protagonistes. L’esport és potser el màxim aparador internacional que existeix. Convertir-se’n en propietari o president és un somni per a moltes persones, encara que  està a l’abast de ben pocs, que no serveixen l’esport, sinó que l’utilitzen per als seus desitjos megalòmans o per alimentar la seva vanitat. Els seus noms tenen més rellevància que molts presidents de govern. Segona, els diners. L’esport catapulta presidents de club a la fama i els permet fer grans negocis. La llotja del Bernabéu és famosa per haver-se convertit en la millor oficina de contractació estatal. La fama proporciona contactes importants per acabar firmant contractes fabulosos. Qui es resisteix a agafar el telèfon quan qui truca és el president d’un club rellevant? En molts casos, aquests dos motius són suficients per explicar els fets.
 
La tercera resposta resulta més complexa, però no menys inquietant. Al contrari, si se’n demostra la veracitat, faria posar els pèls de punta. Per què alguns països islàmics s’aboquen, sense mirar en despeses, en l’àmbit de l’esport europeu o, fins i tot, mundial? Pot ser el primer cas per inocular-se en l’entramat de la Unió Europea? Les seves inversions ingents (compra de clubs, publicitat a les samarretes, nom dels estadis, organització d’esdeveniments esportius de màxima projecció mundial...), què busquen? Anunciar-se? Per a què? Necessiten diners? Tenen pous petrolífers que brollen sense parar. No els cal. Però sí que hi ha dues conseqüències. Primera, introdueixen els seus noms en la retina i a poc a poc capten la simpatia dels consumidors europeus. Segona, saben que Europa no és insubornable. Té un preu de venda i ells reconeixen que el poden pagar. I si tot això fos un muntatge, un nou cavall de Troia, del qual en el moment oportú surtin elements que destrueixin la mateixa cultura que l’acull?