Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Què aporta el programa de televisió El juego de tu vida als espectadors? És èticament acceptable emetre entreteniments d’aquesta mena? Quin és el problema per portar a col·lació un programa d’aquestes característiques? Al marge que el zàping permeti saltar la cadena que l’emet, hi ha dos temes clau: justifica la conquesta de l’audiència la creació de qualsevol espectacle, encara que sigui degradant? i com poden actuar els espectadors d’acord amb la seva llibertat, tot i les manipulacions viscerals, i amb el seu bé, si consideren que val més prescindir d’entreteniments poc recomanables?
 
El juego de tu vida és un programa televisiu produït per Telecinco en col·laboració amb Boomerang, presentat per Emma García i inspirat en un producte de la cadena nord-americana Fox titulat The moment of truth («El moment de la veritat»). Es tracta de respondre amb la veritat 21 preguntes sobre la pròpia vida del concursant, distribuïdes en diferents nivells, a cadascuna de les quals s’atribueix una quantitat fins a un total màxim de 100.000 euros. En cada pregunta s’hi juguen els diners acumulats amb la possibilitat de perdre’ls tots, si el veredicte del polígraf és negatiu. Hi ha l’opció de retirar-se en una fase del concurs, i emportar-se els diners aconseguits. En aquest cas, s’aposta pel que és segur però es perd l’oportunitat d’obtenir-ne més.
 
L’espectador desconeix els mecanismes per determinar la veritat o la mentida de les respostes dels concursants. Es pot sospitar d’un muntatge, prèviament programat per la cadena de televisió, per generar entreteniment, a la vegada que es busca controlar les conseqüències econòmiques perquè el pressupost no es dispari.
 
Les preguntes, en especial les més dotades econòmicament, furguen en temes escabrossos de la vida dels concursants: la seva vida sexual, els comportaments estranys, les relacions problemàtiques amb les persones que els acompanyen, la majoria familiars... No reprodueixo preguntes, que fàcilment es poden trobar a internet. L’objectiu del programa no és buscar la veritat, sinó supeditar-la a l’interès econòmic d’aconseguir els premis estipulats. Per a això no es tem enfrontar el concursant amb els seus familiars i amics, amenaçar relacions davant del descobriment d’intimitats, fer una exhibició impúdica d’amor als diners al preu que sigui... Si tot el que es veu a la pantalla és cert, com queden afectades les relacions del concursant, així com la seva imatge pública, profundament deteriorada després de passar pel plató del programa? Els diners no ho són tot. Penso en la pel·lícula Indecent Proposal («Una proposición indecente») d’Adrian Lyne, de l’any 1993. Un miltimilionari (Robert Redford) ofereix a David (Woody Harrelson) un milió de dòlars per passar una nit amb la seva dona (Demi Moore). La parella aconsegueix els diners, però trenca la seva relació perquè són incapaços d’afrontar les conseqüències d’haver acceptat aquesta proposició.
 
El pitjor missatge del programa accentua l’omnipotència dels diners, que ho poden comprar tot, fins i tot la dignitat de les persones. Els comportaments, tot i que siguin molt execrables, són aplaudits quan reben el veredicte: «Això és veritat.» No hi ha penediment ni ganes de canviar. Crida l’atenció que les esglésies tanquen els confessionaris, mentre que els mitjans de comunicació amplifiquen per pantalla o per les ones radiofòniques la intimitat i els comportaments problemàtics de tantes persones que van a aquests programes.