La paraula “obediència”, actualment ens produeix una certa angúnia i, com ella, la paraula “obedient”. Però el cas és que, en un dels textos més antics de la fe cristiana, l’himne que l’apòstol Pau inclou en la seva carta als Filipencs 2,6-11, se’ns presenta Jesús com aquell que, havent assumit plenament la condició humana, “s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”.
¿Què vol dir aquesta expressió, “es féu obedient fins a la mort”? De fet, la manera com s’ha traduït a les diferents llengües ja mostra que costa de saber què volem dir ben bé quan la diem. Sí, a mi també m’ha produït sempre aquesta mena d’angúnia de què he parlat abans. Però això m’ha portat a donar-hi voltes i a trobar-hi un significat que em resultés significatiu.
De fet, quan l’himne va ser compost, no els produïa cap angúnia parlar d’obediència. A nosaltres ens en fa perquè estem molt gelosos de la nostra dignitat i llibertat personals, i ens molesta qualsevol cosa que pugui coartar-les, o que pugui, ni tan sols, semblar que les coarta. En aquelles èpoques, la sensació de viure sotmesos a tants i tants imponderables ho consideraven una cosa natural, i no es plantejaven posar-s’hi en contra, perquè no servia de res, tant si es tractava de les sequeres i les males collites, com dels impostos amb què l’emperador i els seus recaptadors els amargaven l’existència. No els feia cap gràcia, òbviament, però eren molt pocs els que intentaven rebel·lar-s’hi d’una manera o d’una altra.
¿Però què vol dir que Jesús s’abaixà i es féu obedient”? ¿Obedient a qui? Obedient a Déu, sens dubte. ¿I què vol dir ser obedient a Déu? A mi em sembla que la cosa bàsica d’aquesta actitud seria la de posar-se en mans de Déu. Posar-s’hi, assumint que ell és més gran, i que nosaltres el necessitem a ell per viure. Sí, això costa, perquè ens obliga a cedir d’alguna manera part de la nostra autonomia i la nostra llibertat, tan apreciades. Costa, però alhora ens descarrega una mica d’aquest sentiment de pensar que som els únics responsables de nosaltres mateixos, i de tot el que som i fem. Descarregar en Déu, en darrera instància, la responsabilitat sobre nosaltres mateixos pot ser un bon descans vital. I pot ser una bona aportació al nostre món tan difícil.
L’obediència a Déu, entesa amb aquest significat de fons, resulta més aviat contracultural, però de fet està molt bé. Sempre i quan, i aquí està l’exemple de l’obediència de Jesús, tinguem clara quina és la voluntat de Déu. Perquè jo diria que hi ha qui s’inventa coses com que obeir Déu és expulsar els moros que estan “envaint” els territoris cristians... I no, evidentment. Obeir Déu és entendre i tenir clar quin és el seu projecte, i mirar de seguir-lo. I mirar de seguir-lo del tot. Com Jesús, que és el primer que va saber fer-ho.
¿En què es va traduir, per a Jesús, la seva obediència a Déu? Es va traduir, d’entrada, com he dit, en posar en mans de Déu tota la seva vida. I així, arribar a entendre plenament quina era la seva voluntat. O, dir d’una manera més actual, entendre quin era el seu projecte per als éssers humans i viure’l fins al final, que en el seu cas va comportar la mort: la fidelitat al projecte de Déu li va comportar ser malvist i perseguit tant per les autoritats religioses com també finalment per les civils, i morir d’una manera màximament tràgica, la pitjor imaginable en aquella societat.
I aquí em permetreu lamentar la traducció litúrgica oficial catalana d’aquest text, que jo crec que canvia molt el sentit de l’himne. Diu la traducció litúrgica: “S’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort”. Introduint la paraula “acceptar”, que no és en el text original, sembla que centrem l’obediència de Jesús en l’acceptació de la mort. I no, no diu això, l’himne. L’obediència de Jesús va consistir a viure plenament segons el projecte de Déu, convidar tothom a viure de la mateixa manera, i arribar fins al final en aquesta fidelitat. I aquest final va ser la mort. La mort és, sens dubte, el moment culminant de la vida de Jesús. Però Jesús va posar-se sempre en mans de Déu i va viure tota la vida seguint el seu projecte. I per això, com conclou l’himne, Déu el va exaltar i el va posar al capdavant de tota la humanitat.
Seguint Jesús, nosaltres som cridats a ser obedients a Déu com ell ho va ser. És a dir, sentir-nos en les seves mans, i mirar de viure segons el seu projecte.
“
Grups
