La virginitat i el celibat en Maria, Jesús i Pau

Sant Ignasi de Loiola acaba el seu llibre dels Exercicis espirituals amb un apèndix que porta per títol “Reglas para sentir con la Iglesia”. En són 18, i la quarta diu: “Alabar mucho religiones, virginidad y continencia, y no tanto el matrimonio como ninguna destas”. Per a una millor comprensió, cal dir que “religiones” vol dir “consagració religiosa”. La resta de coses ja s’entenen prou.

Sant Ignasi, quan escriu aquesta quarta regla, no s’inventa res. Simplement posa per escrit el que era doctrina comuna en el seu temps: que, per a un cristià, la virginitat i la renúncia a la vida sexual era molt millor que el matrimoni. I al darrere d’aquesta doctrina hi havia una llarga història, fonamentada en les opcions que havien pres tres grans models: Maria, Jesús i Pau. Avui en parlarem.

Maria, quan rep l’anunci de l’àngel per fer-li saber que serà la mare del Messies (Lluc 1,26-38), està ja compromesa per casar-se amb Josep, però el casament encara no s’ha efectuat. Davant el sorprenent anunci, la resposta de Maria també sorprèn: “¿I com serà això, si jo no conec home?”, que vol dir “si jo no tinc relacions sexuals amb cap home”. De fet, hauria pogut respondre: “Però això serà quan ja estigui casada, ¿oi?”. Però no. El que el text ressalta és que Maria, en aquells moments, no pot ser mare de forma normal, seguint els processos biològics naturals. I això dona pas a l’explicació de l’àngel: el naixement serà obra de Déu, serà per la força de l’Esperit de Déu, que actua més enllà del que la natura és capaç de fer. I aquí hi ha el missatge: el naixement de Jesús és una irrupció de Déu que supera qualsevol previsió raonable, és una fecundació de la història humana, una fecundació de la humanitat per obra de l’Esperit de Déu.

Amb aquest diàleg, queda clar que la proposta de l’àngel se situa ben en contra del que Maria havia imaginat. Ella, el que pensava, era casar-se amb Josep com qualsevol altra parella normal, tenir fills, i viure del taller del seu home. També Josep pensava això mateix (Mateu 1,18-25). Però Déu intervé, els sacseja les vides, i els capgira tots els plans. I ells dos, jueus creients, accedeixen a cooperar en l’acció de Déu.

¿Què ens diuen, doncs, aquest textos sobre la virginitat de Maria? Certament, el que queda bastant clar és que en ells no hi trobem cap mena de glorificació d’aquest estat de vida. I és que l’objectiu dels relats és, certament, tot un altre.

Jesús, en canvi, que es va mantenir ell mateix cèlibe, és a dir, que no es va casar, sí que lloa en un determinat moment la decisió d’aquells que opten per aquest estat de vida per dedicar-se de ple al Regne de Déu. Ho fa, això sí, de passada, mitjançant una frase que només apareix citada en un dels evangelis, a Mateu 19,12. Però ho fa d’una manera que no deixa dubtes, utilitzant una paraula ben provocadora, eunuc: “N’hi ha que són eunucs perquè han nascut així del ventre de la mare, hi ha eunucs que han estat fets així pels homes, i hi ha eunucs que se n’han fet ells mateixos per causa del Regne del cel. Qui ho pugui entendre, que ho entengui”. No queda clar si fer-se eunuc per causa del Regne es refereix a no tenir lligams per poder-se dedicar de ple a la tasca d’anunciar-lo i fer-lo present, o bé es refereix a ser testimoni de la vida de Déu dedicant-li tota l’existència, o totes dues coses alhora. Però en tot cas, el que és segur és que a l’època de Jesús això no era una possibilitat contemplada per ningú, tot i que grans homes de l’Antic Testament, com Elies o Jeremies, havien estat cèlibes.

I finalment, l’apòstol Pau. Ell és cèlibe, i ho reivindica, però alhora reivindica també que tindria tot el dret a estar casat, com la majoria dels apòstols (1 Corintis 9,5, en què parla de poder tenir amb ell una “germana”, una “dona cristiana” que l’acompanyi, i que es refereix, molt probablement, a haver-se casat i portar amb ell l’esposa). És clar, tanmateix, que, en el cas de Pau, l’absència de lligams familiars li permet una dedicació absoluta a la tasca evangelitzadora, i n’està satisfet. Però no només això. En alguns moments, en efecte, Pau defensa també que el fet de no estar casat té un valor que va més enllà de facilitar la dedicació a les tasques apostòliques: si un no està casat, diu, pot dedicar-se de ple a Déu, sense altres preocupacions, i per això, de cara a aquesta dedicació, no casar-se és “millor”. En qualsevol cas, però, aquesta mena de plantejaments els presenta sempre com a possibilitats, sense pretendre que tothom hagi de pensar o de fer com ell (1 Corintis 7,25-40).

Ben aviat, en la primera comunitat cristiana, es va valorar la virginitat, així com també l’aïllament del món per dedicar-se de ple a Déu, com a signes del Regne. Eren pràctiques que certament estaven en línia amb el que Jesús havia dit i fet, i amb el que havia dit i fet Pau, i esdevenien un testimoni potent del valor que tenia per als cristians la vida definitiva de Déu. I aquest mateix sentit tenen ara. Però en canvi, gosaria dir que no és cap bon testimoni la hiperexaltació de la virginitat de Maria, en què sembla que el més rellevant i valuós que Maria va fer en tota la seva vida va ser mantenir-se verge, més que no pas portar Jesús al món. I tampoc no seria cap bon testimoni si algú continués dient que ser verge o ser cèlibe és superior i més digne de lloança que estar casat.