Vés al contingut

L’amor del matrimoni no és un amor incondicional i sense contrapartides. No. L’amor del matrimoni està cridat a ser incondicional, sens dubte, però alhora té contrapartides molt potents, “esquers”, si em permeteu dir-ho així. I aquestes contrapartides són l’atracció física i sentimental, l’enamorament, el sexe, les mostres d’afecte donades i rebudes, els fills volguts, i aquesta cosa difícil de descriure que podríem anomenar “societat de socors mutus” o “xarxa de suport mutu”, que es pot estendre en diversos nivells al conjunt de la família.

I jo crec que aquesta és una de les grans virtuts que té el fet que sigui precisament aquest estil d’amor el que els cristians reconeixem com un dels set signes bàsics de la presència de Jesucrist en la comunitat. Jesucrist va predicar l’amor com una entrega incondicional i sense res a canvi, i ell mateix en va ser un model eximi. Però el signe visible de l’amor humà que l’Església té com a sagrament no és aquesta mena d’amor. És un amor molt més ple de respostes a les necessitats humanes, als desigs que els homes i dones sentim quan caminem per la vida. No és només un acte d’entrega a l’altre. És un acte de reconeixement de l’altre i de la importància que ell té per a la meva vida, per potenciar-la i per ajudar-la, i per donar-li una colla de gratificacions que la fan més agradable, més viva i, si voleu, també més passadora. I això en tots dos sentits: de jo cap a l’altre i de l’altre cap a mi.

L’amor del matrimoni és un amor que toca molt de peus a terra. I per això, inevitablement, està impregnat fins al moll de l’os de la vivència humana en cada moment històric, de les febleses humanes que apareixen quan apareixen, de les infidelitats i frivolitats amb què tots plegats funcionem. A mi sempre m’ha impressionat veure com, gairebé immediatament després que Déu crea l’home i la dona i mostra com a projecte humà la parella monògama i els fills que posin al món, tal com vèiem la setmana passada, ens trobem les històries dels patriarques, la més fascinant de les quals en aquest sentit és la de Jacob, que té 12 fills homes i una filla dona distribuïts així: fills de la seva esposa Lia, sis, i una filla; fills de la seva altra esposa Raquel, dos; fills de Zilpà, esclava de Lia, dos; fills de Bilhà, esclava de Raquel, dos (Gènesi capítols 29 i 30, i conclusió a 35,16-26). I a sobre, llegim com Lia està convençuda que Déu li premiarà la seva generositat en cedir la seva esclava Zilpà per facilitar que Jacob pugui tenir més fills. Això expliquen els relats bíblics, i expliquen que d’aquesta peculiar forma matrimonial en sorgiran les dotze tribus d’Israel, i en cap moment no qüestionen ni poc ni molt que l’origen del poble sigui tan irregular des del punt de vista del projecte de Déu manifestat en la creació.

I si anem molt més ençà, també podem llegir a la bíblia que, quan Israel ja s’està forjant com a poble, el seu primer gran profeta, Samuel, neix d’una família formada per un home amb dues esposes (1 Samuel capítol 1).

Així anaven les coses. No és que en totes aquestes relacions no hi hagués els elements d’atracció mútua, d’afecte, d’amor, que nosaltres tant valorem. Sí que hi eren. Només cal veure l’amor a primera vista de Jacob respecte a Raquel. Però tot plegat està tan condicionat pels interessos de tot tipus que el matrimoni comportava, que a vegades costa de veure-ho. I tan condicionat, és clar, per l’estructura inequívocament patriarcal d’aquelles societats. En aquest sentit, resulta extraordinàriament il·lustratiu llegir la reacció dels deixebles quan Jesús els diu que no es pot repudiar la pròpia muller: “Doncs si la situació entre marit i muller és aquesta, més val no casar-se”, diuen, segons Mateu 19,10. Jesús, amb la seva presa de posició, vol posar en valor el projecte inicial de Déu: un ésser humà que és des del principi home i dona iguals; una dona que no és creada per estar sotmesa a l’home, sinó per estar al seu mateix nivell, per tal que poder ser amb ell una sola carn.

Sant Pau també anirà per aquí. Sant Pau, d’acord amb la seva cultura, considera que la dona ha d’estar sotmesa al marit, però hi afegeix un element nou: que els marits han d’estimar les seves dones. Ho diu a Efesis 5,21-33. A nosaltres aquest text ens sona molt masclista, i vist des de la nostra perspectiva ho és, però certament que, a l’època, era un pas endavant. I més ho era l’altra afirmació de Pau, una afirmació dita sense baixar a concrecions, però que posa les bases teòriques de la igualtat entre home i dona a partir de la novetat de Jesucrist: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona” (Gàlates 3,28). Pau proposa, en definitiva, viure l’ideal original de Gènesi 1,27: l’home, creat d’entrada com a home i dona al mateix nivell.

Jo crec que, al llarg dels segles, ens hem anat acostant a aquest ideal original. Cada cop més, les parelles es busquen i es troben lliurement i sabent-se iguals. I això és un magnífic acostament al projecte de Déu i al projecte de Jesús. Encara que ara potser ens passem per l’altra banda, considerant que la llibertat vol dir no esforçar-se a consolidar l’amor i el projecte comú, i trencar-lo a la primera dificultat. Això, gosaria dir, és més aviat deshumanitzador i ens condueix per aquest camí de la societat líquida que ens envaeix per tot arreu. Per a un cristià, la consideració del matrimoni com a sagrament hauria de ser tot un estímul en l’objectiu de la parella estable i permanent, que no només és més humanitzadora, sinó que també és millor signe del projecte d’amor de Déu.

La setmana que ve, tercera i última entrega sobre el tema.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.