El valor de la vida: un profund canvi cultural

Aquest any, amb motiu de la festa de la Mercè, l’Auditori de Barcelona va tenir la bona pensada de convidar totes les Mercès que ho volguessin a l’assaig general de l’obra de Johannes Brahms titulada “Un rèquiem alemany”, que havia de tenir lloc el 26 de setembre. La meva dona, que es diu Mercè, s’hi va apuntar, i com que segons la invitació hi podia anar amb un acompanyant, m’hi vaig apuntar també jo.

“Un rèquiem alemany” no és una missa de rèquiem com la de Mozart, per exemple, sinó que és una mena de cantata sobre un enfilall de textos bíblics sobre la vida, la mort, i la resurrecció, per l’estil del “Messies” de Haendel. Un tipus de text que els protestants saben brodar esplèndidament.

Jo no l’havia sentida mai, aquesta obra de Brahms, estrenada l’any 1868, i em va agradar molt. Em va agradar la música i em va agradar la lletra. Em va agradar molt la manera com a base de textos tant de l’Antic com del Nou Testament, convida a reflexionar i meditar sobre el camí dels homes i dones en aquest món i el seu destí de vida per sempre. Per cert, que va ser un magnífic ajut per seguit el text la projecció de la lletra en aquell immens fons d’escenari, en alemany i en català.

Doncs bé. El cas és que al llarg d’aquesta meditació sobre la vida, la mort i la resurrecció, vaig poder experimentar el profundíssim canvi cultural que s’ha produït en la nostra civilització en els cent cinquanta anys que van des que es va crear aquesta cantata fins al nostre moment actual.

L’esquema del Rèquiem és molt senzill. Primer, un seguit de textos bíblics en què s’intercalen missatges d’esperança sobre la vida que ens espera després de les penalitats d’aquest món, i missatges que ressalten la feblesa de la condició humana, destinada a la desaparició, i la insensatesa dels qui posen l’esperança en les coses d’aquest món. I segon, l’anunci de la victòria sobre la mort en la vida eterna, i la lloança al Senyor per la seva grandesa.

¿I quin és el canvi cultural? Jo ho anava notant a mesura que el text avançava. I és que, en aquest esquema tan simple, a mi em faltava la valoració de la nostra vida en aquest món. Jo no experimento gens que la meva vida en aquest món no sigui res ni tingui cap sentit, i que l’únic que valgui la pena en aquest món sigui esperar la vida eterna. Certament, comparteixo la idea que posar l’esperança en les riqueses i els èxits d’aquest món és una insensatesa, i creure que ho podem tot i que res no ens aturarà n’és una altra. Però juntament amb això penso que en aquest món hi ha prou altres coses que sí que són valuoses. I penso que això mateix pensen els meus contemporanis, siguin creients o no.

La nostra cultura no creu que aquest món sigui una vall de llàgrimes on res no valgui la pena. Almenys hi ha tres coses que crec que sens dubte valen la pena: una, les petites o grans alegries que la vida ens dona; dues, els progressos que fan que la vida de les persones sigui més fàcil i agradable; i tres, la més important, tots els esforços i lluites que es fan pel bé dels pobres i oprimits, per la justícia, per la dignitat. És cert que juntament amb aquestes tres coses hi ha al món un superàvit desmesurat de mal, però això no ens porta, en la nostra cultura, a dir que res no val la pena i que l’únic quie té sentit és l’esperança de la vida eterna. I també cal dir que aquesta nostra manera de viure les coses la podem tenir nosaltres, perquè, per exemple, els kurds que aquests dies són esclafats per la impia connivència de Trump i Erdogan, probablement sí que l’única cosa que poden pensar és que, efectivament, aquest món no és res més que una insuportable vall de llàgrimes.

Aquest canvi cultural que ens porta a creure que la vida humana és valuosa i mereix ser viscuda en plenitud, sens dubte que és un progrés per a la humanitat. I un progrés, diria, en línia amb l’Evangeli de Jesús. L’Evangeli que Jesús va anunciar s’acosta més a aquesta visió que no pas la visió que transmet el Rèquiem. Fins i tot, als més pobres i febles Jesús no els va dir mai que no hi havia res a fer i que més valia esperar una situació millor després de la mort, sinó que els va mirar de donar mitjans perquè poguessin donar valor a la seva vida!

Jo penso que per part dels responsables de l’Església encara no hi ha la consciència necessària de tot el que significa aquest canvi cultural, i de com això afecta la vivència i la transmissió de la fe. Per exemple, i ja ho he dit més d’un cop, l’aparador més visible de la fe, que és la litúrgia, continua mantenint un llenguatge totalment aliè a aquest canvi cultural. I així la bretxa entre la fe que anuncia l’Església i la vivència dels homes i dones del nostre temps es va fent cada cop més gran.