Escric aquest article perfectament conscient que els cristians i cristianes amb les nostres actuacions personals, i la institució eclesial amb les seves actuacions col·lectives i públiques, hem contribuït a desacreditar el missatge de Jesús. I que, per tant, és comprensible que hi hagi un bon nombre de persones que no volen sentir parlar, ni tenir cap proximitat, amb res que soni a cristianisme. I així, resulta que per a molts els crucifixos que presidien els edificis públics de l’època franquista s’han convertit en un signe d’opressió i com a tals els hem hagut de veure en exposicions dedicades a la memòria de la dictadura.
Ja dic, entenc les motivacions i entenc la responsabilitat que els cristians i l’Església hi tenim. Però no per això deixo de pensar que aquesta al·lèrgia a tot el que soni a cristià és una pèrdua per al conjunt dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país, i per al país mateix.
En aquests dies de Nadal això es veu –o almenys jo ho veig– d’una manera especial. El Nadal cristià fa, durant aquests dies, memòria d’un infant que neix en la pobresa, acompanyat de l’estimació dels seus pares, família menestral de Natzaret que per causa de les normatives del moment s’ha hagut de traslladar, amb la dona bo i embarassada, a un poble a tres o quatre dies de camí del seu, i allà la feina que ha tingut per trobar un lloc on donar a llum. És una història molt simple, que recorda moltes altres històries. Una història molt simple que apareix envoltada d’ales d’àngels i d’un càntic que és un missatge de pau, que els creients entenem com un anunci que supera les nostres vides quotidianes, però que qualsevol persona pot veure com una afirmació que la pau i tot allò de més valuós que tenim els éssers humans no es troben en les suposades grandeses d’aquest món, sinó en la petitesa d’un infant que no ha pogut néixer a casa seva.
Jo penso que aquest és un magnífic missatge. I penso que aquest missatge, més enllà de la fe, pot fer una bona funció social, que contrapesi una mica els dos missatges principals que ens arriben en aquestes dates per totes bandes: el Nadal Disney, en què tot suposadament ha d’anar bé, i el Nadal Corte Inglés, el dels regals compulsius i la banalitat com a criteri de vida.
No ho sé, potser és una idea impossible, però a mi m’agradaria que l’esquerra sapigués aprofitar i utilitzar el relat cristià del Nadal. Com també m’agradaria que sapigués aprofitar i utilitzar la història de la mort de Jesús i els motius que la van provocar. Tant l’un com l’altra formen part de la nostra cultura, de les nostres arrels, i no són propietat exclusiva dels cristians. Tant de bo poguessin servir per engruixir els bons referents que ajuden a construir un món més digne.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.