Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El diumenge de Rams comença l’última etapa de la vida de Jesús, els seus últims dies. Aquella entrada, certament, devia ser més aviat tranquil·la, com de festa de poble, i sense gaires multituds. Si no hagués estat així, prou que se n’haurien encarregat les forces de la guàrdia romana de dissoldre la concentració! Però va ser suficient per mostrar als seus deixebles quina mena de Messies era Jesús: no el Messies del poder, el dels cavalls i els carros de la guerra, sinó el Messies de la senzillesa, de la feina quotidiana, de l’amor quotidià… que arriba muntat en un ase.

I un cop ha entrat a Jerusalem, tot s’accelera. Va al temple i fa un acte de protesta contra els qui hi compren i hi venen, i predica amb més intensitat la crida de Déu a una vida nova. I els dirigents jueus decideixen, finalment, detenir-lo. Contacten amb un dels seus deixebles, Judes Iscariot, perquè els guiï al lloc on podran trobar-lo, i comença ja el compte enrere. Mai no podrem saber què va passar pel cor i el cap de Judes perquè decidís trair el seu Mestre. ¿Decepció i desengany perquè ell esperava una altra cosa? No ho sabem. Però sí que sabem que aquella traïció li va resultar tan insuportable a Judes que es va acabar suïcidant…

I arriba ja l’última nit, i Jesús es reuneix amb els seus en el que serà el seu darrer sopar. Segons els evangelis de Mateu, Marc i Lluc, aquell sopar era el de la Pasqua jueva. Segons l’evangeli de Joan, la Pasqua se celebrava dos dies després. Però en tot cas, el que sí que podem dir és que va ser un sopar de la màxima intensitat religiosa i també humana, amb tots els elements dels sopars rituals jueus. I que allà, en aquell ambient amb els sentiments a flor de pell, Jesús va realitzar dos signes inesperats. Per una banda, va posar-se a rentar els peus dels seus deixebles, per mostrar-los visiblement quin era el sentit de la seva vida: l’entrega total pels altres. I per una altra banda, els va deixar un signe que obria ja per sempre el futur: va repartir-los el pa, va passar-los la copa de vi, i els va dir que allò era el seu cos i la seva sang, la seva persona sencera, que restaria amb ells cada cop que repetissin aquell gest, superant per sempre la mort, creant entorn d’aquells signes la nova comunitat que continuaria la seva obra. Els deixebles, d’allò que els deia Jesús, segurament que no en van entendre gran cosa. Però els va quedar gravat a l’ànima i, quan després de l’experiència de la seva resurrecció es van tornar a reunir, van tornar a fer aquell gest, i aquell gest continua sent, avui i per sempre, el punt de trobada dels seguidors de Jesús.

I després, ja de nit, se’n van anar, com tenien per costum, cap a l’hort de Getsemaní. Jesús experimenta allà una profunda angoixa. Veu el final tràgic que l’espera i voldria estalviar-se’l. Però es posa en les mans del Pare, amb una infinita confiança, per ser fidel fins al final al seu camí d’amor i d’entrega. I aleshores apareixen els guàrdies guiats per Judes, i el detenen, i el porten davant les autoritats jueves.

I Jesús serà jutjat, primer per les autoritats jueves i després per Pilat, i els deixebles l’abandonaran, i Pere el negarà, i el torturaran, i finalment serà condemnat a la mort terrible de la creu.  Allà a la creu, sol i escarnit pels soldats i les autoritats, experimentarà també l’abandó més dolorós, l’abandó de Déu el Pare, al qual reclamarà amb un crit d’angoixa que en el fons és la manifestació de la fe més profunda. I es preocuparà del lladre crucificat a costat seu, i demanarà el perdó per als seus botxins. I, en el moment suprem, s’abandonarà definitivament en els braços d’aquell Pare amb qui tan intensament unit havia viscut tota la seva vida.

I semblarà que tot s’hagi acabat quan un dels seus seguidors ocults, Josep d’Arimatea, posarà el seu cos en un sepulcre nou que era de la seva propietat. Les dones que l’havien acompanyat des de Galilea s’ho miraven de lluny. Semblava impossible. No podia ser que tant d’amor quedés per sempre allà tancat. Déu no ho podia permetre… I per això, en el cor de molts dels seus seguidors segur que s’hi mantenia una inexplicable flama encesa…