Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

La meva mare era una dona de formació catòlica i conservadora molt clàssica. Però tenia unes grans ganes de saber i d’entendre el que passava. Aquí us n’explico tres històries.

La primera és del juliol de 1968, quan el papa Pau VI va publicar l’encíclica Humanae vitae, en què confirmava la prohibició d’utilitzar píndoles anticonceptives o preservatius en les relacions sexuals. La meva mare havia tingut sis fills, més dels que ella hauria volgut. Ens estimava molt a tots, però érem més dels que ella volia. I, a vegades, s’ho parlaven amb una amiga que en tenia vuit i es preguntaven per què n’havien hagut de tenir tants. I la meva mare, que era filla única, algun cop despotricava dels seus pares, o sigui els meus avis, que eren més ultracatòlics que ella, sobretot la meva àvia, i deia: “Mi-te’ls, ells, tan catòlics, i feien la marxa atràs!”.

Doncs bé. El cas és que la meva mare, les setmanes abans de la publicació de l’encíclica, quan corrien rumors que el papa obriria la mà i permetria l’ús d’anticonceptius per poder regular el nombre de fills, em comentava a mi, seminarista de 17 anys, que si realment el papa obria la mà, ella s’enfadaria molt i vés a saber què faria. “Nosaltres, tota la vida havent de tenir tots els fills que Déu volgués, i ara resultarà que no calia!”.

El papa, finalment, no va obrir la mà. Però aquell mes d’agost, un dia, la meva mare m’agafa i em diu que s’havia equivocat no volent que el papa permetés els anticonceptius i que ara veia clar que sí que els hauria d’haver permès. “Nosaltres hem patit molt amb l’obligació de tenir tants fills, però no per això cal que la gent d’ara també hagi de patir-hi!”.

La segona història és d’alguns anys després, de quan Franco ja era mort i es començava ja a parlar de temes que fins llavors eren tabú, com ara l’homosexualitat. Un dia, a la televisió, van entrevistar l’històric líder gai Jordi Petit, i al cap d’uns dies la meva mare em va preguntar si era cert allò que el Jordi Petit havia explicat: que entre dos homes homosexuals hi podia haver la mateixa proximitat, afecte i estimació que entre un home i una dona. Jo li vaig dir que sí, i ella va concloure: “Doncs llavors, ¿per què no els deixen viure tranquil·lament com ells vulguin?”.

I la tercera història és molt més recent, de l’última vegada que la meva mare va anar a votar, abans de la seva mort l’any 2007. Llavors ja li costava molt caminar, i la vaig portar en cotxe fins a la porta del col·legi electoral. Allà, vaig demanar a dos companys apoderats d’ICV-EUiA si es volien fer càrrec d’ella mentre jo anava a aparcar el cotxe. Ho van fer, jo vaig aparcar el cotxe, vaig tornar, vam votar, vaig anar a buscar el cotxe i la vaig recollir. I mentre tornàvem a casa, ella em va comentar tota satisfeta i divertida: “I ves qui m’ho havia de dir a mi, que un dia uns milissianus m’ajudarien a anar a votar!”. I és que aquells dos companys, que eren d’EUiA, duien un mocador vermell al coll, com els milissianus que ella havia vist de joveneta.

Em resulta la mar d’estimulant, recordar aquestes històries.

(I mentrestant, tots a casa. Amb molts ànims i molt bon rotllo, per la nostra salut i la de tothom).