Vés al contingut

Dintre el meu procés personal de desconfinament, fa uns quants dies em vaig animar a muntar-me una excursió que em va fer tornar uns trenta-bastants anys enrere. L’excursió va ser a les ermites de Sant Miquel i Sant Martí de Mata, a Mataró, per camins que feien olor de fonoll i amb els marges plens de floretes. I això dels trenta-bastants anys enrere és perquè les ermites les tinc associades als inicis del moviment de joves de Mataró, que va acabar formant part de la Jobac.

Jo, aleshores, a principis dels anys 80, era vicari de la parròquia de Santa Maria i responsable de la pastoral juvenil de la ciutat. I amb alguna altra gent, el que vam intentar fer va ser aglutinar els grups de joves ja existents entorn de les parròquies i altres de nous que es poguesin formar, per anar creant esperit de moviment, en espera que tot plegat madurés cap a la vinculació a un moviment més global, que en aquest cas seria, com he dit, la Jobac. Ho vam començar, això sí, organitzant dues coordinacions diferents, una per als joves del centre de la ciutat i una altra per als dels barris, perquè en aquells moments semblava que era molt difícil que poguessin funcionar junts, perquè eren realitats molt diferents. Però, gràcies a Déu, a poc a poc va anar quedant clar que sí que podien anar junts, i que podia funcionar bé.

I un lloc especialment significatiu d’aquest procés era, com he dit, la zona aquella de les ermites, concretament una magnífica pineda que hi havia a prop, la pineda de Can Flaquer, on fèiem acampades i també trobades d’un sol dia. No m’hi vaig arribar, fins a la pineda, per por de perdre’m, perquè ara tot allò és ple de cadenes que tanquen camins, suposo que, entre altres coses, perquè no hi puguin passar les motos destrossant-ho tot. Però el fet de no anar-hi no em va impedir recordar la lliçó que vaig rebre allà en una trobada amb joves dels barris de Cerdanyola i la Llàntia, i que em va fer molt d’efecte.

Estàvem allà asseguts sota els pins i jo els vaig plantejar una pregunta, que a mi em semblava molt clara: “Nosotros, ¿para qué trabajamos?”. Com deu haver captat el lector, el que jo pretenia amb aquella pregunta era entrar en les motivacions de les coses que fèiem. O sigui que preguntava quines coses volíem aconseguir, quins objectius teníem, per a què ens esforçavem i lluitàvem... I heus ací que un dels joves em va respondre, sense dubtar: “¿Pues para qué va a ser? Para sacar dinero!”.

No recordo gens com vaig reencarrilar la cosa, però el que sí que recordo és que per a mi l’impacte va ser fort. Temps després, pensant-hi, m’ha vingut sovint el dubte de si la resposta d’aquell noi va ser ingènua i espontània o si, en canvi, sí que va entendre què és el que jo demanava però va voler “quedar-se amb mi”. En qualsevol cas, el que és segur és l’impacte que em va fer.

La primera cosa que vaig descobrir llavors va ser la distància entre el llenguatge dels ideals cristians, tant si són progressistes com si són conservadors, respecte al llenguatge del carrer, de la gent normal. Una distància que crea unes barreres comunicatives molt considerables i que ens obliga a tots els qui volem comunicar ideals d’aquest tipus, a pensar bé què diem i com serà entès pels que ens escolten. Recordo que una vegada el Joaquim Gomis escrivia que quan a l’església parlem de “comunitat”, així tal qual, és probable que molta part dels qui ens escolten pensi, d’entrada, en la comunitat de veïns del bloc on viu...

I la segona cosa que vaig descobrir, certament més fonda, és que aquí no es tracta només del problema d’utilitzar unes paraules que els oients puguin entendre adequadament. El problema és tot l’univers mental i vital que hi ha darrere les paraules. L’univers mental i vital d’aquells nois i noies, la majoria dels quals estudiaven i treballaven, era aconseguir tirar endavant a la vida, trobar una feina acceptable i, si encara no en tenien, trobar també parella. En canvi, el meu univers mental i vital era el d’una persona que tenia com a objectiu bàsic de la vida fer que d’altres persones descobrissin i fessin seu un cristianisme sòlid i compromès. I això eren dos móns que només es podien trobar si jo començava per impregnar-me ben impregnat del món d’aquells nois i noies: només així podria inserir-hi la proposta que pretenia transmetre’ls.

Crec, certament, que ser conscient d’això és bàsic per a qualsevol persona que vulgui transmetre la fe i els ideals de vida cristiana. Per dir-ho amb llenguatge més tècnic, per a qualsevol persona que vulgui tenir una actitud evangelitzadora. I em sembla que a l’Església aquesta consciència hi és massa escassa. No ho sé, aquests dies en què ens hem enfrontat a tants casos de malaltia i de mort, he llegit alguns plantejaments que volen resoldre l’angoixa que tot plegat crea mitjançant apel·lacions a acceptar la voluntat de Déu, o apel·lacions a la fe en Jesús ressuscitat que ha vençut la mort. No, no dic que aquestes apel·lacions no es corresponguin amb veritats cristianes. Però jo penso que davant el dolor i la mort la primera cosa que s’ha de fer és empatitzar al màxim amb els qui ho pateixen, dir que tenen tot el dret a plorar, que els qui els acompanyem, i fins i tot Déu mateix, compartim els seus plors... Només a partir d’aquí tindrà sentit proposar una mirada que vagi més enllà i parli del que Déu els ofereix.

A mi, aquella resposta de la pineda de Can Flaquer, certament, em va ajudar molt.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.