Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els tres evangelis sinòptics, o sigui els de Mateu, Marc i Lluc –el de Joan funciona d’una altra manera–, acumulen, cap a la meitat dels seus relats, una colla d’escenes que marquen com un tombant en el plantejament de la predicació de Jesús. Són aquests: la multiplicació dels pans, el reconeixement de Jesús com a Messies per part de Pere, l’anunci de la passió, la transfiguració, i l’inici del camí cap a Jerusalem. És l’evangeli de Lluc qui més ressalta aquest conjunt, que es troba concentrat en el seu capítol 9. Lluc, en efecte, és un  gran creador d’escenes, com es veu clarament en els relats que envolten el naixement de Jesús, i aquí també acredita aquesta capacitat, que li va valdre que la tradició imaginés que Lluc, a més de saber escriure, també devia ser pintor.

¿Què signifiquen aquest conjunt de relats? Situem-nos en la vida de Jesús. Després del baptisme de Joan i de l’estada al desert, Jesús torna cap a la seva terra de Galilea i allà comença a predicar. Anuncia de part de Déu que les coses seran diferents, reivindica una nova manera de viure, cura malalts, treu dimonis, aixeca ànims abatuts, reuneix deixebles que ho deixen tot i el segueixen... Un gran èxit. Un gran èxit que porta, però, un llast: la idea profundament arrelada en la gent que l’escolta, segons la qual Déu intervindrà en el món i ho canviarà tot per art d’encantament. I la gent, satisfeta del que diu i fa Jesús, espera que sigui Jesús qui faci realitat aquestes esperances, sense parar gaire atenció a la part de la crida que correspon a cadascú: una nova manera de viure que és condició fonamental perquè el projecte de Déu es faci realitat. Això no cala gaire en l’ànim dels qui l’escolten. I, pitjor encara, no cala en l’ànim d’aquells deixebles que estan amb ell tot el dia.

I aquí és on se situen els cinc esdeveniments que hem esmentat, i que seguirem segons els narra Lluc. En primer lloc, la multiplicació dels pans (9,10-17). En un lloc despoblat es reuneix una gran gentada i Jesús realitza allà un gran acte que mostra què significa el Regne de Déu que ell anuncia: un àpat abundant que arriba a tothom, i del qual ningú no queda exclòs. No sabem, certament, en què va consistir aquell esdeveniment extraordinari, però sí que sabem que va causar un grandiós impacte, com es veu en el fet que és l’escena més repetida dels evangelis (Mateu i Marc l’expliquen dos cops, Lluc i Joan un). Jesús deixa clar què vol i què proposa, però la gent no l’entén, com mostra el final del relat a Joan 6,14-15: volen “fer-lo rei” perquè esperen, en efecte, que ell sigui el qui canviï les coses per art d’encantament!

A Jesús, allò li serveix per acabar de convèncer-se que no l’estan entenent, i se’n va a pregar a un lloc apartat, amb els seus deixebles (9,18-21). És com l’inici d’un replegament. Fuig de les multituds, i es concentra en els seus seguidors. I comença preguntant-los què en pensen d’ell. I Pere, el líder del grup, ho té clar: “El Messies de Déu”, contesta en nom de tots. A Jesús li sembla bé aquest reconeixement, però a partir d’aquesta confessió comença una nova tasca: la d’intentar que almenys els deixebles entenguin que ell exercirà aquest messianisme no com tanta gent esperava, sinó per la fidelitat personal a aquesta nova manera de viure que ell ha predicat des del principi. I, davant l’estupor dels deixebles, els comença a anunciar el rebuig que patirà, i la seva mort i resurrecció, i afegint-hi que qui vulgui ser dels seus ha d’assumir aquesta mateixa manera de viure (9,22-27).

I a continuació, com per visibilitzar el sentit de tot això que acaba d’anunciar, els evangelis ens ofereixen una escena molt poc catalogable i molt poc racionalitzable: la transfiguració (9,28-36). La transfiguració és una manifestació de Déu que ve a avalar el que Jesús ha anunciat, i per dir que aquell camí inexplicable, el de la creu, és el veritable camí de la llum i de la vida. Amb un afegit que reclama als deixebles que “escoltin” Jesús: no és només la creu el camí que porta a la llum, sinó que aquest camí inclou tot el que Jesús diu i fa; la creu en serà el final lògic i necessari, perquè el que Jesús diu i fa qüestiona radicalment el sistema religiós i polític, i el sistema farà tot el que calgui per eliminar aquell personatge tan empipador.

Després d’això, Jesús tornarà a anunciar la seva mort (9,44-45), i finalment vindrà la darrera escena: Jesús inicia el camí cap a Jerusalem (9,51-62). Lluc emfatitza d’una manera especial l’inici d’aquest camí: “Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem”. Tot el que Jesús ha dit i ha fet culminarà en la seva mort, i aquesta mort donarà com a fruit la vida nova amb Déu. Un fruit que, des de Jerusalem, serà anunciat i s’estendrà arreu de la terra tal com el mateix Lluc explicarà en el seu segon llibre, els Fets dels Apòstols. El camí de Jesús és, doncs, un camí que puja a Jerusalem i que des de Jerusalem baixa i arriba a tot arreu.

El capítol novè de l’evangeli de Lluc és, certament, una bona eina per entendre millor com Jesús va vivint i va elaborant l’anunci de la seva Bona Nova.