Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Diumenge que ve, primer diumenge de Quaresma, llegirem com cada any el relat de les temptacions de Jesús, aquest cop en la versió de Mateu 4,1-11. I a mi, com cada any, em vindrà al cap l’homilia que ens va perpetrar, tal dia com aquest, ja fa temps, un capellà llatinoamericà que estudiava a Barcelona i deia misses a la meva parròquia. L’home ens va dir que la temptació era, per exemple, quan fullejant una revista et surt una dona “amb cos de guitarra” i tu, en comptes de passar de pressa la pàgina, t’hi recrees. Això del cos de guitarra ho va escenificar amb precisos moviments de les mans. I no, és clar. Les temptacions de Jesús no tenen res a veure amb les revistes amb dones amb cos de guitarra.

¿Què són les temptacions de Jesús? L’escena que les narra forma part d’una seqüència que ajuda a situar-ne el sentit.

La cosa va així. Jesús, que ja té uns trenta anys, deixa Natzaret i se’n va cap al Jordà, on el profeta Joan convoca gent que té ganes de canviar de vida i preparar-se per a la vinguda del Senyor, que ell anuncia com a imminent. Entorn d’ell s’ha anat muntant una mena de campament de seguidors seus, i, a més, és també molta la gent que visita el lloc per sentir les seves paraules sacsejadores. I, com a signe de la voluntat de conversió i de canvi, Joan els proposa de fer el ritu del baptisme.

Jesús, que durant els anys de Natzaret sens dubte ha reflexionat molt sobre el projecte de Déu per al món i sobre la fidelitat a Déu, se sent atret per aquest moviment, i se n’hi va. I allà, mentre és batejat, diu l’evangeli, experimenta un senyal del cel que li deixa clar que Déu el crida a iniciar una missió que anirà molt més enllà que la de Joan. I llavors, amb l’ànima remoguda, se’n va al desert a meditar, a intentar entendre què és el que ha de fer i com ho ha de fer. I les temptacions són, en definitiva, aquest debat interior. Un debat que, d’altra banda, Jesús portarà dintre seu tota la vida, en el procés constant d’anar entenent el que el Pare li demana. Fins a la comprensió definitiva de Getsemaní.

¿I quin és aquest debat interior de Jesús? Jesús, després de l’experiència del Jordà, viu amb tota la intensitat i tota la convicció el sentiment d’una relació única amb Déu. Una relació de Fill, en el sentit més ple de la paraula. I se sent, com a tal, enviat a anunciar una nova manera de viure la proximitat amb Déu i una nova manera d’entendre el projecte de Déu per a Israel i per al món. Però això, ¿com ha de fer-ho? Si ell té aquesta relació tan única amb Déu, es podria pensar, amb tota lògica, que Déu li facilitarà els millors mitjans per dur a terrme aquesta tasca: una vida fàcil que resolgui les necessitats seves i dels altres sense gaire esforç (les pedres poden convertir-se en pans!), alguns èxits espectaculars que deixin clars els seus poders sobrehumans (¿què millor que tirar-se daltabaix del temple i quedar fresc com una rosa?), i, finalment, el poder absolut sobre tots els països i sobre tots els reialmes del món, per fer que assumeixin el seu projecte sense discussions ni dissensions.

Aquestes són les temptacioins de Jesús. Les temptacions que ell rebutjarà i que, en la tercera, se’ns descobreix clarament quina és la trampa: el poder absolut sobre tots els països i tots els reialmes del món, diu el text, és cosa del diable. O sigui que aquesta mena de mètodes d’implantació de la novetat que Jesús se sent cridat a anunciar, són, de fet, mètodes del diable. El projecte de Déu no es pot fer realitat amb mitjans que no siguin homogenis amb el propi projecte, amb mitjans que no siguin ja el projecte. El projecte de Déu que Jesús vol anunciar és el projecte d’un món d’homes i dones capaços de viure amb els criteris bàsics de la fraternitat, de la vida digna per a tothom, de la confiança mútua, de la igualtat profunda, de l’amor en definitiva, i de la fonamentació de tot en un Déu que el que ofereix són aquestes línies bàsiques i una mà estesa per acompanyar tots els camins de recerca honesta que cada persona vulgui emprendre. I és molt obvi que un projecte així, només pot basar-se en la voluntat de les persones de fer-se’l veritablement seu, sense esquers enganyosos, sense emocions que no deixen discernir, sense imposicions del tipus que sigui. I és amb aquests criteris que va actuar Jesús, i amb un esperit semblant ens convida a actuar també nosaltres.