Vés al contingut

Ara fa un any, a finals d’octubre del 2016, la Congregació per a la Doctrina de la Fe que aleshores dirigia el cardenal Müller va publicar un document sobre la cremació o incineració de cadàvers, amb l’objectiu principal de donar normes sobre què es podia fer i què no amb les cendres. Era poc abans de la clausura de l’Any Sant de la Misericòrdia, i diversos comentaristes van veure en aquest document com un intent de “contrapogramació” de la clausura de l’Any Sant per part dels sectors curials enfrontats al papa. I és que el document no resultava gaire “misericordiós”, en tant que era bàsicament manifestació d’un afany de controlar, a base de prohibicions, la forma de viure i expressar un aspecte tan sensible de la vida humana com és el dol per la mort d’una persona estimada.

El document, després d’algunes consideracions força discutibles explicant els motius per què l’Església prefereix la sepultura dels cadàvers més que no pas la cremació, assenyala quatre pràctiques que, afirma, no es poden admetre des del punt de vista cristià. Són aquestes:

  • No és permès conservar les cendres a casa, sinó que s’han de dipositar en un lloc sagrat o adequat per a aquesta conservació. D’aquesta manera, dipositant-les en un lloc públic, diu el document, es preserva els difunts de l’oblit i alhora s’evita que les cendres siguin objecte de faltes de respecte o de pràctiques supersticioses.

  • Igualment, pels mateixos motius, no és permès repartir les cendres entre els diversos nuclis familiars.

  • No és permès escampar les cendres ni a l’aire, ni a la terra, ni a l’aigua. El motiu és “per evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista”.

  • I finalment, no és permès convertir les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles.

Sap greu que, cinquanta anys després del Concili Vaticà II, en què es va reconèixer que els laics i laiques eren cristians majors d’edat i capaços de discernir per si mateixos, es publiqui un document com aquest en què de fet es nega aquesta capacitat de discerniment i es vol normativitzar tots els comportaments, considerant que els laics i laiques no s’adonen dels perills en què poden caure. Perquè el problema no és si aquestes quatre prohibicions tenen justificació o no. El problema és considerar que el poble cristià necessita que la jerarquia li digui com ho ha de fer per no oblidar els difunts, o que se li impedeixin determinades pràctiques per por que les entengui en sentit contrari a la fe. Com si el poble cristià estigués format per nens petits sense capacitat de discerniment.

Fixem-nos, per exemple, en la tercera prohibició. Si una família cristiana decideix escampar les cendres del seu difunt a la muntanya, ¿amb quin dret algú pot considerar que aquesta família està lliscant per pendents anticristians, en comptes de pensar, per exemple, que aquesta comunió amb la natura que així s’expressa, en definitiva és voluntat de comunió amb un dels signes més potents de l’obra creadora de Déu, i, a través d’aquest signe tan potent, és al capdavall comunió amb Déu? O bé, ¿no es pot pensar que aquesta dispersió de les cendres és signe de que no volem que el familiar mort quedi tancat en les parets d’un sepulcre o en les parets d’una urna, sinó que desitgem que camini cap a la plenitud de la vida, o sigui cap a Déu? O, simplement, ¿quin mal hi ha que a una determinada família, o al difunt mateix, els fes il·lusió fer-ho així? Certament, es pot qüestionar la pràctica d’escampar les cendres dels difunts per la muntanya per raons mediambientals, però no per raons de fe.

Ens queda encara molt de camí a recórrer com a Església, i és un camí que toca profundament a allò que l’Església ha de ser. No sé jo si l’empenta del papa Francesc aconseguirà revertir aquests plantejaments que trobem tan arrelats en moltes jerarquies eclesiàstiques, i que de fet impregnen molts comportaments clericals, siguin d’alta o de baixa jerarquia. Per sort, el sentiment d’adultesa laica que va sorgir del Concili també ha imprengnat la manera d’entendre i de viure la fe de la gran majoria del poble cristià, de forma que documents com aquest acaben no tenint pràcticament repercussió en la manera d’actuar de la gent. Però és una llàstima que se’n continuïn fent i publicant.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.