Som germans, tots rics i pobres

Un dels cants religiosos que recordo de quan era petit, que no sé si el cantaven a la parròquia o li sentia a la meva mare cantar-lo a casa, o totes dues coses alhora, diu així:

Som germans, tots rics i pobres, fora lluites i rancors.

Som germans, i amb bones obres enllacem els nostres cors.

Jo només recordo aquesta tornada, però de fet el cant tenia quatre estrofes que vaig descobrir ja més de gran, en el “Cançoner parroquial” publicat pel bisbat de Vic l’any 1956 i que tant de servei va fer. Si la tornada fa pensar, les estrofes encara més:

Tots tenim a Déu per Pare, i sa bondat que ens empara

per tots brilla com el sol; tots gastem nostra energia

per guanyar el pa del dia i plorem des del bressol.

Nostres cors l’Església lliga, son mantell de Mare abriga

pobres, rics i desvalguts; no deshonra la pobresa

ni engrandeix tenir riquesa: sols fan noble les virtuts.

Jesucrist vol a la terra dolça pau i no la guerra

del treball i el capital; era Déu i treballava,

amb el seu exemple honrava el qui viu del seu jornal.

Com germans tots estimem-nos i els nostres drets respectem-nos

sens enveja ni recel; compadim els vells i els pobres;

fent de caritat les obres tots serem ben rics al cel.

Sí, queda clar. Enfront de les lluites i els rancors entre rics i pobres, el que cal és fer tots bones obres. I, perquè quedi més clar, l’autor utilitza el llenguatge més decididament marxista per contraposar el que vol Jesucrist amb les lluites del moviment obrer: “Jesucrist vol a la terra dolça pau i no la guerra del treball i el capital”...

¿De quan és i de qui és aquest cant? L’autor de la lletra és el felipó Lluís Maria de Valls, i el de la música el fundador i director de l’Orfeó Català Lluís Millet, els quals l’any 1912 el van incloure en el seu recull “Cants espirituals per a ús del poble”, on apleguen un bon nombre de cants fets per tots dos, el més conegut dels quals és el cant del viacrucis “Per vostra passió sagrada”. “Som germans” va ser publicat també en un full solt, no sé si abans o després del llibre, amb una il·lustració inicial en què, sobre un dibuix de la basílica de Sant Pere del Vaticà i unes fàbriques amb xemeneies fumejants, hi ha unes grans lletres d’estil modernista que diuen “Himne Obrer”, i a sota, amb lletres més petites, el títol: “¡Som germans!”.

Potser és molt agosarat, però em fa tota la sensació que aquest cant es va escriure tenint al cap els himnes obrers que tan populars s’havien fet en aquella època, com per exemple “La Internacional”, i amb el desig de donar als obrers catòlics catalans una alternativa per expressar la seva manera de veure el conflicte de classes tan viu en aquells anys a Barcelona i a tot Catalunya. De fet, Lluís Millet defensava per aquella època la necessitat de “compondre cants verament per al poble, per al nostre poble en els moments actuals... el nostre poble tan somogut per idees i sentiments no pas propis per a donar-li la pau, l’alegria i la virtut de la dignitat humana...”.

Realment, fa pensar molt, el text d’aquest cant. Fa pensar en tot el que significa i en tot el que hi ha al darrere. En les primeres dècades del segle XX, el catolicisme català, fortament catalanista, té com a resposta davant la realitat obrera uns plantejaments que consisteixen a frenar qualsevol enfrontament, i fins i tot qualsevol afany pacífic de millora social, fiant-ho tot a les “bones obres”, les “virtuts”, la capacitat de “compadir els vells i els pobres”, les “obres de caritat”, la “dolça pau a la terra” i el defugir les “lluites i rancors”, la “guerra del treball i el capital”, “l’enveja i el recel”. I és que l’objectiu és, fet i fet, “ser ben rics al cel”. És cert que això anava unit, per part d’alguns esforçats promotors d’un catolicisme més social, per unes crides, a vegades dures, als rics, perquè deixessin d’escanyar els obrers. Però no d’un acompanyament als obrers perquè lluitessin per la seva dignitat.

Els catòlics catalans, com els de tants altres llocs, venim d’aquí. I no és estrany, doncs, el pòsit de recels i menysteniments que han quedat en l’interior del món obrer i progressista respecte a tot el que soni a catòlic. És una llàstima, perquè així es perden moltes possibilitats i moltes energies, i més quan també des de sectors catòlics s’ha mostrat prou vegades que la redescobberta de l’Evangeli ens ha fet companys de camí ben lleials a les causes de l’alliberament. Però en tot cas, no està de més recordar d’on venim per entendre unes quantes coses de les que ara ens passen.