El sexe, goig de Déu

Quan contemplem una sortida de sol sobre el mar, o la potència d’un paisatge del Pirineu, no costa gaire pensar que allò és com un reflex de la grandesa i la bellesa de Déu. De la mateixa manera, podem exprerimentar la presència de Déu quan superem nosaltres o algú proper una malaltia difícil. O quan una lluita per la dignitat humana, o pels drets dels febles, o pel benestar col·lectiu, reïx i tots podem ser més feliços. O també, simplement, quan disfrutem d’una trobada amable amb gent que estimem.

En tot això hi podem trobar Déu, i a vegades ho diem, i ho veiem escrit en llibres, o predicat en homilies.

Però en canvi, hi ha un aspecte que marca amb una gran força la vida humana, i del qual no sentim mai a dir que sigui un reflex del goig de Déu, ni tampoc ho veiem escrit enlloc, ni ho sentim predicar a missa. Em refereixo a la relació sexual, tal com ja deveu haver pogut suposar pel títol d’aquest article.

La natura, les meravelles de la natura, les ha creat Déu, i són un reflex seu. I les capacitats humanes de superació a tots nivells, també. Doncs el sexe, certament, també. Dient això, és clar, no estic fent una afirmació científica, sinó una afirmació des de la percepció i expressió creient de la realitat. I des d’aquesta mirada creient, ja començaria a ser hora que goséssim dir que, en la relació sexual, viscuda de manera honesta i humanitzadora –perquè, certament, a vegades no és així, com passa en qualsevol realitat humana–, i viscuda segons els gustos i les ganes de cada parella, s’hi reflecteix també tota la bellesa, la comunió, la grandesa i el goig de Déu. La força i l’alegria del plaer compartit, i la vivència d’una proximitat i una unió físicament tan plena, és força i alegria i vivència de Déu.

Actualment, quan es parla de la relació de parella, tot se centra en la manera de tractar-se, de ser afectuosos, d’acompanyar-se, d’ajudar-se, d’estar l’un per l’altre, de superar els desencontres, de caminar en comú. I s’obvia aquest altre camp tan decisiu i que va tan indestriablement lligat amb la bona experiència de la vida en comú. I ja seria hora de no obviar-ho.

Arribats en aquest punt, però, resulta inevitable preguntar-se per què l’Església s’ha posat sempre tan d’esquena a tot això que estem dient aquí. Sí, és un bon tema d’estudi, però de moment ens l’estalviarem. En tot cas, el fet és que Déu, quan va crear l’home, el va crear home i dona amb totes les connotacions de comunió i relació sexual que això significa. I ben aviat, en el mateix llibre del Gènesi on se’ns narra la creació, trobem una escena, que a mi em sembla una de les més encantadores de la bíblia (Gènesi 18,13), en què veiem el plaer de la relació sexual evocat, amb enyorança i picardia alhora, per part d’una dona, i una dona vella: Sara, la muller d’Abraham. Aquesta escena, diria, és tota una invitació a parlar del plaer sexual com una cosa agradable i desitjable que Déu ens ha ofert. Santa Sara, patrona del plaer sexual.