Set de Déu

Ben mirat, això del salm 63(62) sona estrany: “Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco. Tot jo tinc set de vós. Per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”.

En un món tan secular com el nostre, sona estrany sentir i expressar que la plenittud de la nostra vida està en Algú que no veiem ni sentim empíricament. De fet, nosaltres, el desig de Déu, la set de Déu, la vivim sobretot a través de les mediacioins de la seva presència: des de les petites felicitats de la vida quotidiana fins a qualsevol lluita que es faci per la dignitat, passant per les trobades cristianes en què participem. I ara, en aquests dies tan estranys, també en la nostra bona disposició, i en els nostres esforços, per afrontar dignament les múltiples complicacions que l’actual situació ens comporta. En tots aquests casos, hi podem descobrir, i hi descobrim, la presència d’aquest Déu al qual aspirem. Però sentir-ho i dir-ho directament no ens resulta tan habitual ni planer.

Tampoc no ens resulta planer, per exemple, el salm 42(41): “Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu” (deixeu-m’ho citar en llatí, que em porta bons records: el “Sicut cervus ad fontes aquarum” que els Gomis van posar al logo de la revista El Ciervo).

Als nostres avantpassats, que vivien en un món que tenia Déu present a cada cantonada, no els resultava tan inhabitual. Però a nosaltres, que vivim en un món tan emancipat, tan gelós de l’autonomia humana, tan racional i empíric, sí que ens hi resulta.

Però és important superar l’estranyesa que aquest pas ens pugui provocar, i gosar expressar, i sobretot expressar-li a Déu, que ell és l’objecte últim del nostre desig, i no només després de la mort, sinó ara. No per negar ni minimitzar l’emancipació, ni l’autonomia humana, ni la racionalitat, ni la importància de l’experiència empírica. Però sí per dir, i per dir-nos, que amb això no en tenim prou. Que, agosaradament, els nostres horitzons transcendeixen totes les possibilitats humanes. “Per vós es desviu el meu cor”, diu el salm. Per Déu es desviuen els nostres cors, en efecte.

Servidor, que és massa racional –i mandrós, diguem-ho tot– per entrar en terrenys gaire místics, sí que em sento fascinat, en canvi, per aquells que sí que hi entren. I per això en permetreu transcriure uns quants versos de sant Joan de la Creu, escrits en una situació i des d’una perspectiva ben peculiars: empresonat a Toledo, on l’havien tancat els dirigents de l’orde carmelità que s’oposaven a la reforma que ell promovia, en condicions duríssimes, i d’on per cert va fugir protagonitzant una escapada realment de pel·lícula. Diu així:

Que bien sé yo la fonte que mana y corre
aunque es de noche.
Su claridad nunca es escurecida,
y sé que toda luz della es venida,
aunque es de noche.
Sé ser tan caudalosas sus corrientes,
que infiernos, cielos riegan, y las gentes,
aunque es de noche.
Aquí se está llamando a las criaturas
porque desta agua se harten aunque a oscuras,
porque es de noche.

Sí, hem de saber dir, i hem de dir, les paraules del salm: “Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco. Tot jo tinc set de vós. Per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”.