Vés al contingut

La mort del Jaume Botey, activista infatigable, lluitador de totes les causes de la dignitat humana, m’ha fer recordar algunes de les converses que havíem tingut els anys en què tots dos formàvem part de la redacció de la revista L’Agulla. I en recordo una en especial, que em va fer pensar força.

Parlàvem de per què som cristians i no som, per exemple, mulsulmans o budistes. I ell deia que som cristians perquè hem nascut en una cultura cristiana, i que si haguéssim nascut en una altra cultura seríem una altra cosa, però que la nostra manera de viure i actuar podria ser perfectament la mateixa. Jo no ho veia tan clar, però tampoc no vaig ser capaç de rebatre-li. Ara, però, sí que hi voldria aportar alguna reflexió més elaborada. No sé què en deurà pensar ara ell, des de la vida eterna...

Suposo que és cert que si jo hagués nascut, posem per cas, en un ambient budista, segurament seria budista. Però el que no tinc tan clar és que fos el jo que sóc ara, i que tingués els mateixos plantejaments davant el món i la vida que tinc ara. I crec que el jo que sóc ara, vivint tal com visc i veient les coses tal com les veig, només puc ser cristià. Crec que, per a mi, és l´única opció raonable, l’única que lliga amb la meva manera de veure i entendre el món.

Jo no em veig vinculant-me a un Déu imprecís com és el Déu del budisme, o de l’hinduisme, o de les religions animistes, amb el qual no puc tenir-hi una relació personal. El Déu en qui vull creure ha de ser un Déu que estigui al cor de la meva vida, i al cor de la vida del món, i en sigui l’origen i el terme. Un Déu amb qui hi pugui parlar sabent que és amb mi, que em coneix pel meu nom i que m’estima tal com sóc.

I si és així, vol dir que el meu Déu ha de ser necessàriament el del judaisme, el del cristianisme o el de l’islam. Són les tres religions que s’adrecen a un Déu personal com el que he descrit. I de totes tres, crec que el cristianisme és l’única que planteja una manera de viure que qualsevol ésser humà de bona voluntat pot descobrir escoltant el seu cor. Jesús no diu que per arribar a Déu calgui complir unes determinades prescripcions, o realitzar uns determinats ritus, o seguir unes determinades normes. No, Jesús convida a descobrir, a partir del propi cor i del propi cervell, quina és la manera de viure més humana, i a seguir-la, i diu que això és el que vol Déu. I dona pistes precises de com hauria de ser aquesta manera de viure més humana, i ajuda a descobrir-la amb la màxima fondària: Jesús sap esprémer com ningú els millors camins d’una vida humana plenament realitzada. I es posa ell mateix com a exemple d’aquesta manera d’actuar, i es dedica a recórrer el seu país aixecant ànims abatuts, alliberant dels mals del cos i de l’esperit, convidant a tenir plena confiança en Déu, oposant-se als qui actuen com a amos dels altres, oposant-se a fer de Déu un opressor de la vida humana amb lleis innecessàries... Fins i tot, quan pren posició en qüestions concretes, no ho fa amb la pretensió de crear normes, sinó de guiar les actuacions dels qui l’escolten en aquelles situacions concretes, de manera que allò que diu s’ha de situar en el seu plantejament global de la vida, amb la qual cosa no resulta gens difícil de deduir que, en unes altres circumstàncies, les concrecions poden ser unes altres.

I tot això, dut fins als final, sense estalviar-se cap conseqüència per indesitjable que resultés. És a dir, fins a la mort per fidelitat a aquesta manera d’entendre la vida i la fe. I és a partir d’aquí, que els seus seguidors es van topar de cara amb una experiència d’absolutesa que els va fer comprendre que en Jesús i en el seu projecte hi havia Déu present. El Déu personal al qual ens adrecem els cristians l’hem vist i conegut a través d’un home concret que ha realitzat la millor manera de viure el que és ser home. La manera que tot home i tota dona de bona voluntat és capaç de deduir del seu cor i el seu cervell, si s’esforça per pensar i sentir netament i honestament.

Per això el Déu de Jesús és l’únic que a mi em pot interessar. Perquè és, crec, l’únic que respon de ple a allò que porta a la realització plena de l’ésser humà, sense imposicions ni interferències.

I deixeu-me acabar amb un parell d’observacions, per si de cas. La primera, que és evident que la història del cristianisme ens mostra, lamentablement, gravíssimes infidelitats a aquest projecte; però, per a mi, això no li treu res del seu valor i, a més, és a través d’aquesta història tan plena d’infidelitats que a mi m’ha arribat el missatge i la persona de Jesús, cosa que vol dir que el fil més pur del que Jesús és i significa no s’ha fet malbé gens. I la segona, que això que dic que val per a mi no treu gens de reconeixement a altres camins religiosos diferents, que tants homes i dones a tants llocs del món segueixen i hi troben vida. Només faltaria.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.