Vés al contingut

Per a mi, la imatge més impactant d’aquest agost tan poc plàcid que acabem de passar ha estat la dels talibans exhibint les seves armes poderoses, patrullant pels carrers de les ciutats afganeses, vigilant-ho tot i espantant tothom.

I és que les conseqüències terribles d’aquesta ocupació del poder, d’entre les quals les que més impressionen són el tracte que rebran les dones i les nenes i la destrucció sistemàtica de la vida cultural i del sentit crític, el que tenen al darrere són les armes amb què aquestes conseqüències es podran imposar.

Occident ha actuat sense tenir ni idea, i sense tenir tampoc cap interès a tenir-ne, de la realitat social i de les arreladíssimes estructures de poder del país, guiant-se només pels seus interessos geoestratègics i pensant que amb la seva força ja n’hi havia prou per fer-ho, i, pel que fa als dirigents autòctons aliats m’imagino que deu haver-hi motivacions de tota mena.

Però al darrere de tot, el que ha fet que tot el que ha passat pogués passar, ha estat la immensitat d’armes que ha circulat pel país, amb els immensos negocis que aquestes armes han generat. I això, en les anàlisis que s’han fet aquests dies, no ha sortit gaire. Qui s’hi ha centrat més clarament i més intel·ligentment diria que ha estat la Nadia Ghulam, aquesta afganesa que viu a Badalona i que en l’anterior dictadura talibana va estar deu anys fent-se passar pel seu germà mort per poder portar diners a la família, i que ara es passa el dia angoixada per la seva mare i per la resta de parents que encara són allà. El seu prec és així de simple: “Sisplau, demano que deixin de fabricar armes i de donar-les a la gent!”.

¿I qui les fabrica, aquestes armes? No pas els talibans a les seves muntanyes, certament. En part les han agafat dels exèrcits en retirada, però només en part. ¿Qui les hi ha fet arribar, i qui els fa arribar ara les municions? Però esclar, d’armes no en tenen només els talibans. A l’Afganistan, pel que es veu, d’armes en té molta gent. ¿D’on surten? ¿Qui les fabrica i hi fa negoci? I, posats a dir, ¿qui fabrica i ven les armes que destrueixen la vida a Síria, al Iemen, o a tants països africans plens de guerres oblidades?

I llavors em va al cap una altra pregunta: ¿Quants cristians hi ha ficats en aquest negoci horrorós? ¿Quants cristians no tenen cap escrúpol a fer-se rics amb el patiment i la mort de tantíssima gent, de tantíssims germans i germanes? Quina vergonya!

Jo tinc molt clar que, encara que la doctrina de l’Església no ho vegi així, dedicar-se al negoci de les armes és molt més greu que avortar. Perquè una dona, quan avorta, no ho fa per buscar la mort de ningú, sinó perquè es troba amb un problema vital que no sap resoldre i busca una solució que passa per eliminar aquella persona humana en projecte que porta dins. I això, fins i tot en els casos en què puguem pensar que les seves motivacions són frívoles. Mentre que qui es dedica al negoci de les armes sí que busca la mort d’algú, i no només d’algú, de molts. Perquè les armes serveixen per això: per matar. El qui es dedica a aquest negoci fa del fet de matar els altres el seu mitjà de vida, i molts cops de molt bona vida.

Jo crec que qui es dedica al negoci de les armes no pot ser cristià. I si ho és, l’Església hauria de dir que deixa automàticament de ser-ho, fins que no es penedixi i abandoni aquest negoci.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.