El seguiment afectiu i efectiu de Jesús

Aquests dies m’ha caigut a les mans el text de la intervenció que Josep Hortet, una persona fonamental en el naixement de la JOBAC, aquell moviment juvenil que tant va marcar la nostra Església en els gairebé vint anys (1974-1992) de la seva existència, va llegir en la trobada d’exjobaquers que va tenir lloc l’any 2011, arran de l’aparició d’un llibre que recollia la història del moviment. En aquella intervenció, va parlar de com, en el fons de la JOBAC, hi bategava la inspiració d’un moviment molt més ampli, la JOC. I afirmava: “Per a mi, el nucli fort d’aquesta inspiració jocista era i continua sent el seguiment afectiu i efectiu de la persona de Jesús, com el més bell dels fills dels homes, amb paraules del salm 45. El seguiment de Jesús a qui val la pena escoltar, estimar, deixar-se omplir del seu Esperit per viure i actuar a la seva manera fent comunitat, fent Església convocada i animada pel mateix Esperit”.

“El seguiment afectiu i efectiu de la persona de Jesús, com el més bell dels fills dels homes”. Déu n’hi do. Déu n’hi do, perquè no sé jo si els cristians el cultivem gaire aquest “nucli fort”. Els sectors cristians més piadosos i tradicionals –em refereixo als piadosos i tradicionals de bona fe; els conservadors militants, en canvi, no sé ben bé què els mou– cultiven, certament, una espiritualitat molt plena de transcendència, però que no sé si en aquesta espiritualitat hi entra gaire el seguiment afectiu i efectiu de Jesús. I els sectors més renovats tenen una evident tendència a quedar-se en el seguiment efectiu –o sigui, bàsicament, la manera d’actuar, més o menys conscientment vinculada amb l’Evangeli–, i oblidar molt la relació personal amb Jesús.

¿Que vol dir aquesta relació personal, o sigui, aquest “seguiment afectiu”? L’expressió del salm 45 –que es resa a la Litúrgia de les Hores del dia de Nadal– que cita el Josep Hortet és potent, supera en molt el que nosaltres diríem espontàniament de Jesús: “El més bell dels fills dels homes”! De fet, les nostres bíblies, en comptes d’aquesta forma semítica acostumen a traduir “el més bell de tots els homes”, que queda més normal i resulta igual de potent; però a un servidor li agrada més la forma semítica, que dona a la frase un cert punt d’exotisme. I sí, no és el que nosaltres diríem espontàniament de Jesús, però és una molt bona manera d’afirmar que Jesús, la seva persona sencera, el que va ser, el que va dir i el que va fer, tot ell, que continua viu en nosaltres, és el nostre punt de referència vital, total.

El seguiment afectiu de Jesús vol dir tenir-lo present a la vida i buscar moments per recordar-lo i adreçar-nos-hi, sigui en l’eucaristia, en la pregària comunitària, en la pregària personal...

Si això ja ho tenim incorporat en el nostre funcionament habitual, cal fer l’esforç de mantenir-ho i no deixar-ho per mandra o per l’atabalament de cada dia. Si l’hi tenim incorporat però poc, cal proposar-nos de fer-ho créixer. I si no l’hi tenim, cal prendre la decidida decisió de començar.

Una peça clau per cultivar aquest “nucli fort” del seguiment afectiu i efectiu de Jesús és llegir l’evangeli i descobrir-hi alhora la seva persona i la seva crida. Novament amb paraules del Josep Hortet, es tracta d’escoltar-lo, estimar-lo, deixar-se omplir del seu Esperit. I d’aquest llegir l’evangeli jo en destacaria dos moments bàsics. L’un, llegir personalment, individualment, trossos de l’evangeli amb freqüència notable, si pot ser cada dia millor, i segons l’ordre i sistema que a cadascú li semblin oportuns. I l’altre, llegir-ne un tros a totes les reunions cristianes que fem, siguin de la mena que siguin, i especialment en les reunions de reflexió cristiana, sense cedir a la temptació de creure que n’hi ha prou amb llegir alguna altra mena de text bonic i suggerent. L’evangeli sempre és l’evangeli.