L’any passat, per aquestes festes, vaig explicar, en aquesta mateixa pàgina, que havíem organitzat, a les Carmelites de Mataró, una audició de cants d’Advent i de Nadal preparada per la Mercè Solé. Doncs aquest any hi vam tornar i vam muntar aquesta mateixa audició, millorada, a l’ermita de la Mare de Déu de Sales de Viladecans.
L’audició va acabar amb una doble versió del “Santa Nit”: una en alemany i amb guitarra, com diu que es va fer el primer cop que es va cantar, i una altra, esplèndida, harmonitzada per Bernat Vivancos i cantada per l’escolania de Montserrat. I jo, mentre la sentia, pensava que aquesta versió del Bernat Vivancos podria ser una magnífica gravació per escoltar a la missa del gall després de la comunió, que ajudaria molt a potenciar i fer viure tot el que aquella nit celebrem.
Simultàniament, també en aquestes festes, he pensat en la mort de la meva germana, la Maria Mercè. Aquestes dies s’hi presten molt, a records com aquest. La Maria Mercè va morir als 41 anys, d’una hemorràgia interna, i el seu funeral va ser una de les últimes celebracions que jo vaig presidir com a capellà en exercici.
D’aquell funeral no en recordo gairebé res. Només una cosa la recordo com si fos ara. Resulta que la Maria Mercè havia estat una escolta molt activa. I els seus companys escoltes van voler acabar la celebració cantant una cançó que els era molt estimada, l’espiritual negre “No tardis, Jack”. Ja dic, no l’oblidaré, aquell cant de comiat.
Explico aquestes històries per dir que la litúrgia té moltes possibilitats si som conscients del que estem celebrant i utilitzem les nostres capacitats per vehicular això que celebrem de la millor manera possible, valorant tots els mitjans que tenim a l’abast, i sense descartar aquells que els participants en una celebració puguin aportar, encara que no siguin els que nosaltres d’entrada triaríem.
Lamentablement, hi ha massa liturgistes que consideren que posar música gravada en una celebració és en si mateix una barbaritat, i que cantar cants que no siguin estrictament litúrgics n’és una altra. I no. La litúrgia no és l’aplicació mecànica d’un manual. Una música gravada ben triada i ben col·locada pot servir molt per lloar el Senyor i per animar la vivència comunitària. I els cants no estrictament litúrgics poden expressar molt bé l’experiència humana de l’assemblea i poden ser, per això mateix, camí cap a l’experiència cristiana.
Del que es tracta és, per una banda, de conèixer bé què estem celebrant i el sentit dels diversos moments litúrgics i, per una altra, de tenir una mirada ampla i oberta de totes les possibilitats de què disposem.
Que tingueu un feliç 2023!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.