Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sant Nil del Sinaí és un monjo que va néixer a la segona meitat del segle IV i que va morir cap a l’any 430. Segons tots els indicis, no va tenir mai cap relació amb el Sinaí: el nom li ve de diverses històries i llegendes que se li atribueixen relacionades amb aquella muntanya sagrada i amb el monestir que allà hi havia, però que no es corresponen a la realitat. Ell, de fet, va ser monjo a Ancira, l’actual Ankara, que llavors formava part de la regió de Galàcia i que ara és la capital de Turquia.

Nil, a Ancira, es va dedicar a la pregària i a la vida ascètica, i també es va dedicar a escriure. És autor d’una gran quantitat de cartes, en què parla de temes molt diversos, i va publicar també alguns tractats breus sobre la vida monàstica.

En aquests tractats, Nil defensa la vida monàstica com a mitjà per recuperar allò que ell anomena la “virtut apostòlica”. Considera que a les ciutats, a causa de la molta agitació que s’hi viu, és molt difícil mantenir aquesta “virtut”, mentre que la vida monàstica ho facilita més. D’aquesta “virtut”, en destaca sobretot dues característiques: l’austeritat, i el combat contra tot allò que fa difícil la convivència i la germanor amb els altres, com ara actuacions injustes o judicis malèvols. I diu que aquests mals que fan malbé la fraternitat humana no es donaven en la comunitat apostòlica, perquè en aquella comunitat tothom “tenia com a jutge imparcial la pròpia consciència”. Ha de reconèixer, però, amb molt de realisme, que aquesta manera de viure a vegades també es corromp en la vida monàstica.

Són uns bons objectius, aquests que Nil proposa. Per a mi, el més interessant és el motiu pel quan, segons ell, a la comunitat apostòlica no hi havia actuacions injustes o judicis malèvols: perquè en aquella comunitat, diu, tothom tenia com a jutge imparcial la pròpia consciència. I és cert. Si una persona, sigui creient o no, és capaç de posar-se sincerament dins la pròpia consciència i cercar d’entendre què és bo de fer i què no, segurament, si no està visceralment molt corromput, serà capaç d’adonar-se de quin és el camí que ha de seguir, envers si mateix i envers els altres, si vol ser de veritat una persona digna. I també deu ser bastant cert que l’agitació en què vivim, pot arribar a capgirar aquesta manera honesta i sincera de mirar les coses, i pot fer-nos creure que el bé està alla on realment no està. O sigui que és necessari, sempre, un especial esforç per purificar els propis valors i criteris. Per això és fonamental ser capaços de tenir espais “monàstics” en què mirar honestament les pròpies actuacions.

I si un és creient, aleshores aquests moments de sinceritat amb la pròpia consciència passen a ser una cosa encara més fonda: passen a ser moments de sinceritat davant Déu, per a qui tot és transparent i davant el qual no és possible amagar res. L’experiència d’estar amb Déu com un infant a la falda de la mare, de què parlàvem en aquesta pàgina la setmana passada, esdevé també experiència d’obertura total del cor, sense ganes de deixar res a les fosques. I aquesta obertura de la consciència davant Déu segur que portarà a identificar els criteris més profundament humans que portem dins, a descobrir tot allò que en la nostra vides s’allunya d’aquests criteris i a sentir-nos empesos a viure d’acord amb ells. El nostre Déu, el Déu que ens va manifestar Jesús amb el seu Evangeli, és precisament qui porta a plenitud la vida més autènticament humana.