×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

M’explicava una amiga que un amic seu, gai i cristià, considerava sant Josep com un molt bon paradigma del que ara anomenem les noves masculinitats. I, quan m’explicava això, jo recordava un magnífic article del sociòleg i escriptor Josep Vicent Marquès, en el qual l’autor, que, si no m’equivoco era d’orígens cristians però que quan escrivia l’article es declarava ja agnòstic, parlava de sant Josep des d’aquesta mateixa perspectiva i amb un notable entusiasme. En aquest article, escrit ja fa anys, Josep Vicent Marquès no parlava de noves masculinitats perquè l’expressió encara no s’havia inventat, però sí que destacava el valor d’un home que, en una societat com aquella, assumeix l’embaràs de la seva dona buscant la manera de resoldre la situació sense fer-li mal a ella, i finalment acaba rebent la criatura com a pròpia. I la forma com aquell home devia educar el fill com perquè, en fer-se gran, en comptes de casar-se i continuar el petit negoci familiar, li donés per anar rondant pel món predicant una cosa que l’únic que podia portar eren complicacions.

Sant Josep és un personatge que a mi m’encanta. Sabem prou que els relats que envolten el naixement de Jesús són esplèndides construccions literàries sense gaires pretensions de crònica biogràfica, sinó que més aviat el que pretenen és transmetre’ns uns missatges d’una gran potència. Doncs bé, amb aquest criteri, si analitzen les reaccions de Josep davant l’embaràs de Maria, que llegim en el primer capítol de Mateu, jo gosaria dir que ens trobem davant una autèntica síntesi de l’Evangeli que aquell infant concebut tan fora dels cànons reglamentaris predicarà.

En primer lloc, diu el relat, Josep, “que era just”, és a dir, que volia viure la mena de justícia que Déu vol i que no sempre coincideix amb les lleis en vigor en un determinat moment, té clar que el que segur que vol evitar és fer-li mal, o que algú li faci mal, a la dona amb la qual ha de casar-se. No compta aquí si l’actuació d’aquella dona li ha produït tristesa, decepció, ràbia... Tant és. El que compta és no fer a ningú cap mal evitable. A Maria l’haurien pogut apedregar per adúltera. I Josep busca fer que el matrimoni contractat no existeixi i per tant no hi pugui haver adulteri.

En segon lloc, Josep descobreix que Déu li demana una cosa més complicada encara: que s’empassi el seu orgull de mascle suposadament burlat, i assumeixi la criatura com a seva. No es tracta, doncs, només, de no fer mal a l’altre, sinó que es tracta de fer-li tot el bé possible. I en una societat patriarcal com aquella, amb una idea de l’orgull masculí molt més viva que en la nostra, era fort, allò que Déu li demanava. Déu, en definitiva, li demana que Josep esborri de la seva vida la preponderància de l’home sobre la dona. I això fa. I a partir d’aquell moment, assumeix les funcions de cap de la família (ell posa el nom a la criatura, ell organitza la fugida a Egipte...) segons el que la societat del seu temps preveia, però amb la consciència de no ser-ne en absolut el propietari.

I en tercer lloc, l’actuació de Josep significa que, en el moment més decisiu del contacte de Déu amb la humanitat, Déu va i posa de cap per avall un element determinant i mai discutit de l’organització social: el sistema patriarcal. Déu, venint al món, deixa clar que el sistema patriarcal no és el seu sistema, i que, per tant, ningú no podrà adduir arguments religiosos per justificar-lo.

Déu es fa persona humana en Jesús, i els evangelis ens ho expliquen parlant-nos d’una acció que trenca tots els esquemes previsibles en la concepció i el naixement d’una criatura. Maria és penetrada per la força de l’Esperit de Déu, diuen els relats. Aquell infant farà present al món tota la força i tota la determinació de l’Esperit de Déu per fer realitat el projecte d’amor de Déu. Algú de l’espècie humana, format en l’úter d’una dona com totes les altres criatures, podrà fer present en el món tot el que Déu és i tot el que Déu té a dir-nos.

I una de les primeres coses que ens diu, fins i tot quan la criartura encara no ha nascut, és que la manera de rebre’l és, primer, tenint un cor obert al bé envers qualsevol altra persona, i sent capaços de treure’n les conseqüències concretes que s’escauen a cada moment; segon, estant disposats a superar personalment els mals instints que les males tradicions culturals ens han transmès, com ara la preponderància dels homes sobre les dones; i tercer, qüestionant radicalment aquests mals instints quan han esdevingut estructures socials malignes, com és el cas del patriarcat.