Vés al contingut

El seminarista Angelo Roncalli, el futur papa Joan XXIII, escrivia en el seu diari, l’any 1902, quan tenia només 23 anys: “Sant Esteve va ser el primer que va intuir plenament la idea universal de la nova religió, i va donar els primers cops a l’exclusivisme jueu, obrint noves possibilitats a la salvació de Jesucrist, i llançant-se amb audaç seguretat per un camí nou”.

El 26 de desembre, dia de sant Esteve, fa de bon rellegir aquest text d’un jove que mostra, amb tota discreció, la seva discrepància amb les interpretacions oficials de la seva època, segons les quals tot el desenvolupament del cristianisme era un procés lineal, sense imprevistos ni conflictes interns, dirigit per la jerarquia eclesiàstica -els apòstols- que ja sabia des del principi què s’havia de fer i com havia d’anar tot.

El futur Joan XXIII això ja no s’ho creu, i amb aquest escrit deixa constància de dues idees fonamentals: la primera, que l’Església, per avançar, necessita la pressió i la iniciativa de la base, en aquest cas concret del grup de cristians judeohel·lenistes que liderava Esteve; i la segona, que en aquells primers anys d’història cristiana es va produir un pas decisiu: l’inici del trencament amb el judaisme i el seu nacionalisme político-religiós, per fer possible que la Bona Nova de Jesús pogués acollir qualsevol persona de bona voluntat que s’hi sentís atreta, més enllà de tota frontera.

A la primera comunitat cristiana hi havia dos grups: el dels cristians de cultura jueva, al qual pertanyien els apòstols i els familiars de Jesús; i el dels cristians, també jueus, però que havien assumit en bona part la cultura grega, i que coneixem amb el nom de judeohel·lenistes. Els dos grups no s’avenien gaire, i els apòstols van optar per crear una doble comunitat: la dels jueus-jueus, dirigida pels apòstols mateixos, i la dels judeohel·lenistes, que van elegir com a dirigents un nucli de set persones encapçalat per Esteve. El llibre dels Fets dels Apòstols, a l’inici del capítol sisè, explica aquest conflicte com si fos una qüestió gairebé tècnica i organitzativa, però la cosa era força més de fons, perquè afectava de ple la manera com calia entendre la comunitat cristiana: o com una branca més o menys incòmoda del judaisme, o com una cosa totalment nova.

El fet és que Esteve, ben aviat, va començar a discutir-se amb els jueus del seu mateix origen, és a dir, aquells jueus que havien viscut com ell la cultura grega però als quals aquesta vivència els havia portat a tancar-se cada cop més en un judaisme estricte, per defensar-se de l’“enemic exterior”, que era la cultura pagana. Esteve, en canvi, promourà la idea contrària: sentirà que Jesucrist ha ensenyat, a través de les seves actituds i actuacions, que el que calia fer era veure aquesta cultura pagana no com l’enemic a batre, sinó com a germans que poden ser cridats al mateix camí de vida que és l’Evangeli. I, a partir d’aquí, desenvoluparà un discurs en què afirmarà que la religió d’Israel ja no pot ser portadora de la salvació de Déu a causa de les seves múltiples infidelitats, i proclama Jesús com l’únic camí.

Esteve morirà apedregat pels jueus amb qui s’havia discutit, i serà considerat el testimoni de Jesucrist per antonomàsia. El testimoni, en definitiva, de Jesucrist com el camí nou i autèntic. La seva mort, perdonant els enemics com Jesús, serà la millor escenificació del que Esteve proposava: el que compta, el que salva, és l’amor tal com ens el va ensenyar Jesús amb la seva paraula i la seva vida, i no cap normativa religiosa buida.

Temps després, el mateix llibre dels Fets dels Apòstols, a 11,19-30, ens explicarà què va comportar aquesta mort. El grup d’Esteve va haver de fugir de Jerusalem, i es va començar a escampar pels països veins. I arribats a Antioquia, al sud de l’actual Turquia, tocant a Síria, van atrevir-se a donar definitivament el pas: van començar a convidar els pagans a unir-se a la nova comunitat dels cristians, sense haver de passar abans per l’acceptació del judaisme com es feia fins llavors. La cosa no va ser fàcil, i les reticències i travetes van ser múltiples. Però de fet, aquest és el nostre cristianisme: el que comença a fer-se realitat a partir del martiri d’Esteve i de la convicció i determinació del grup que ell encapçalava, que no va tenir por de saltar-se els canals previstos i actuar d’una manera que avui anomenaríem “irregular” (tot i que després, diu els Fets dels Apòstols, les autoritats del cristianisme van ser capaces de reconèixer que aquelles actuacions irregulars havien estat un encert).

Nosaltres som fruit de la intuïció d’Esteve, i de l’“audaç seguretat” amb què va llançar-se per aquell “camí nou”, per dir-ho amb paraules d’Angelo Roncalli.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.