×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Estic preparant un llibre per a la col·lecció Emaús del CPL, que si Déu vol sortirà a la tardor i que portarà per títol Rut i Jonàs, la tendresa contra els integrismes. El tema és que els dos breus relats de Rut i de Jonàs, escrits cap al segle V abans de Crist, són tot un al·legat contra les polítiques aïllacionistes que el sacerdot Esdres i el governador Nehemies duien a terme a Judà i Jerusalem en aquells anys de reconstrucció nacional després del retorn de l’exili de Babilònia. Unes polítiques destinades a mantenir la puresa racial i religiosa d’Israel, de manera que no quedés contaminat per la relació amb els altres pobles, i que tenen com a expressió màxima l’ordre d’expulsió del país de totes les dones estrangeres casades amb israelites, i dels seus fills.

Davant d’aquesta situació, dos escriptors desconeguts escriuen dos llibrets deliciosos, plens de tendresa i d’amabilitat. En el de Rut, se’ns narra la història de l’emigració d’una parella israelita, Elimèlec i Noemí, a les terres de Moab, on els seus dos fills es casen amb dones moabites. Mort Elimèlec i morts els dos fills, Noemí decideix tornar a Israel, i Rut, una de les seves joves, l’acompanya. Un cop a Israel, Rut es casa amb un israelita, Booz, i d’ells naixerà, tres generacions més tard, el pare de la pàtria, el rei David. En resum: que això de l’aïllament i la prohibició de matrimonis amb estrangeres no té cap sentit. En el llibre de Jonàs, serà Déu mateix qui deixarà clar que tots els homes i dones de tot arreu, inclosos els malvats ninivites, són fills seus i no vol fer-los cap mal, en contra de l’opinió de Jonàs, que, en línia amb les polítiques que es fan a Jerusalem, voldria veure’ls a tots exterminats.

En fi, ja us llegireu el llibre, si en teniu ganes. Jo, aquí, el que voldria destacar és un petit detall del llibre de Rut. Noemí, quan Rut li diu que vol anar amb ella a Israel, mira de convèncer-la que es quedi amb la seva gent. Concretament, li demana que torni “al seu poble i als seus déus”. Però davant això, Rut respon amb una proclamació bellíssima de fidelitat personal i d’afecte profund: “No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar!”. Fixem-nos-hi: Noemí parla dels déus de Moab sense cap connotació negativa, i sense contraposar-los al Déu d’Israel. I és que estem en una època en què encara es considera que cada poble té els seus déus propis, i això a ningú se li acudiria qüestionar-ho. Israel, en aquella època, creu ja en un únic Déu, i no en una varietat de déus com els pobles veïns. Però encara no ha arribat a formular que aquest únic Déu ho és per a tots els pobles. Ha fet el primer pas d’afirmar que Israel té un únic Déu, però no ha fet encara el segon pas, el de dir que aquest Déu en qui creuen és el Déu únic de tota la terra.

Aquest detall del llibre de Rut ens fa adonar, un cop més, de com n’és de llarga i complexa la història de la recerca de la divinitat i de la descoberta de com Déu es manifesta en la història humana. En aquesta escena que estem comentant, es mostra un total respecte envers les divinitats en qui creuen uns o altres. Després, quan Israel es conscienciï que Déu és l’únic Déu de tota la terra, aquest fet, que serà un gran salt històric i un gran moment en la recerca de qui és Déu, comportarà alhora un enfrontament amb altres formes d’entendre la divinitat, i aquest enfrontament es traspassarà després fins i tot al cristianisme, com es veu clarament en les múltiples guerres de religió de què el cristianisme ha estat lamentable protagonista.

Ara, en la nostra època, afortunadament, estem començant a saber conjuminar les dues veritats: que Déu és un de sol, però que les formes d’accedir a ell són molt diverses i no tenen cap necessitat d’enfrontar-se. Jo, com a cristià, i tal com ja he comentat en altres articles, crec en el Déu que ens va fer conèixer Jesús, i estic convençut que el Déu de Jesús és el que més s’adequa a la manera com jo veig i entenc el món, i el que millor pot respondre a les millors aspiracions del cor humà. Però d’aquí jo no dedueixo que no sigui possible, i valuós, arribar a Déu per altres camins. I és que Déu, com va dir sant Pau, ho és tot en tots.