Roig, una identitat

Luis García Montero, director de l’Institut Cervantes i vidu d’Almudena Grandes, deia, a “La Contra” de La Vanguardia del passat 16 de setembre: “Cada cop em defineixo més a mi mateix amb la paraula roig. Es deia molt durant el franquisme i rojos eren els socialistes, els comunistes, els republicans, els que no eren gaire clericals o no creien en el centralisme a ultrança. Quan veig tantes divisions a l’esquerra i l’auge de l’extrema dreta, m’identifico més amb ser roig i defensar amb altres rojos les idees de progrés, igualtat i justícia social”.

La cosa em va semblar, d’entrada, un bon plantejament, i vaig començar a pensar fins a quin punt jo m’identificava amb aquesta definició. Vaig concloure que sí, que m’hi identificava, i més perquè, de fet, la definició incloïa, si seguia la seva pròpia lògica, uns quants valors més que García Montero no explicitava. I permetia esdevenir una definició no només política, com semblaria d’entrada, sinó de plantejament vital. A veure si ho sé explicar.

Em sembla bastant evident que, en la defensa del progrés, la igualtat i la justícia social, a aquesta llista de socialistes, republicans, comunistes i companyia que englobava la idea de roig durant la dictadura, s’hi ha d’incloure ara, plenament, també, ecologistes i feministes. De fet, a vegades s’ha volgut ressaltar l’especificitat d’aquestes dues lluites, i s’ha parlat de fil verd i fil violeta, deixant el fil roig per a la lluita obrera i la justícia social. Però és que, a hores d’ara, els tres fils em semblen ja indestriables per a qualsevol que aspiri a un món més digne. Evidentment que es pot destacar, o accentuar, una lluita o una altra, però també em sembla que, si volem parlar en global, la idea de roig les reuneix totes la mar de bé.

I en el mateix sentit, jo modificaria la formulació de García Montero que assenyala com a rojos els que “no creien en el centralisme a ultrança”. Em sembla evident que, dintre la lògica roja, això s’ha de formular amb més decisió. Que ser roig ha d’incloure, no només no creure en el centralisme a ultrança, sinó creure en un funcionament polític que, per una banda, acosti les administracions als ciutadans i potenciï l’autogovern en els nivells subestatals, i que, per una altra, valori i potenciï les riqueses culturals, lingüístiques i de sentiments de pertinença dels diversos territoris.

I arribem a l’últim punt, el més complicat. Diu García Montero que sota el paraigua roig s’hi incloïen “els que no eren gaire clericals”. Jo soc cristià, com és obvi. Però em sembla que, alhora, no soc gaire clerical. ¿Hi tinc lloc sota aquest paraigua? Jo crec que sí, i a més crec que hi puc aportar, com a cristià, alguna cosa interessant. I miraré d’explicar-ho partint d’un detall litúrgic. I és que dues diades fonamentals per als cristians, el Divendres Sant i el Diumenge de Pentecosta, tenen com a color propi el vermell, el roig. El Divendres Sant perquè commemorem la fidelitat de Jesús fins a la mort en la seva missió d’anunciador i testimoni d’aquella vida humana plena que superava tot esclavatge i que es posava en contra de qualsevol opressió que uns éssers humans exercissin sobre altres éssers humans. I el Diumenge de Pentecosta perquè commemorem com els primers seguidors de Jesús van experimentar-se plens del seu mateix Esperit i enviats a continuar això mateix que ell va fer: ser anunciadors i testimonis d’una vida humana plena que superi tot esclavatge. Indubtablement, em sembla que tot plegat està en perfecta línia amb el roig a què ens estem referint al llarg d’aquest article.

I aquí voldria explicitar les aportacions que els cristians hi podem fer. Dues en concret. La primera és una accentuació, no una novetat. Jo la definiria com la preocupació concreta pels patiments de les persones, l’amabilitat, les ganes de no fer mal innecessari en les preses de decisions... Sí, ja dic que això és una accentuació, no una novetat. Però una accentuació molt necessària, perquè, per exemple, en els programes dels partits, i en les seves actuacions internes, aquestes coses ni hi surten ni es practiquen gaire. A mi sempre m’han impressionat les “Misiones Pedagógicas” que en els inicis de la Segona República es van muntar per anar a portar cultura als pobles de l’Espanya més rural i endarrerida, i que incloïen tant l’alfabetització com el teatre o la música. Era això: la preocupació concreta per les persones febles concretes. Doncs aquestes coses caldria promoure-les més, com a accions “roges”. Un exemple podria ser promoure la visita als malalts, tasca que està, crec, en la mateixa línia que totes les lluites per una sanitat com cal. I al costat d’això, per exemple, que els partits es plantegessin tractar millor els seus militants (o socis, o adherits, o com se’n digui en cada cas). De fet, Jesús es va moure principalment en aquest camp de l’atenció a les persones concretes, com s’esqueia al seu moment històric, i per això crec que els cristians que ho volem ser de debò ens hem sentit, des del començament, empesos a tenir aquesta qüestió molt present.

I la segona aportació, que ja no és una accentuació, sinó una total novetat. Els cristians creiem en Déu, i afirmem que aquest Déu en qui creiem és al cor de la nostra vida i de tota la realitat. I creiem que Jesús va ser un home que, en el seu anunci i testimoniatge d’una vida humana plena que superés tot esclavatge, va mostrar quin era el camí de Déu, perquè Déu era plenament amb ell. I que creiem, finalment, que en tot el nostre camí humà hi batega la força de l’Esperit de Jesús. I a aquesta fe hi afegim que tot això té per a nosaltres una importantíssima conseqüència vital: creiem que, més enllà d’aquest món, més enllà de la mort, viurem en una vida en plenitud, en una humanitat plenament realitzada. Això, a mi, em sembla que és la màxima aspiració que pot sorgir del plantejament roig de l’existència. En definitiva, doncs, n’és un reforçament. I d’aquí dedueixo que els qui creiem en Déu i en la vida eterna que ens ha promès, i hi creiem com una cosa en continuïtat i com a plenitud del camí roig que he anat descrivint abans, podem adscriure’ns amb tot el que som, pensem, fem i creiem, a aquesta identitat. O sigui que sí, que m’identifico com a roig.

Ja sé que molts cristians, segurament la majoria, creuen en Déu i en la vida eterna, però no experimenten aquesta fe com una crida a incorporar a la pròpia vida els anhels i les actuacions que s’inclourien en aquest plantejament que definim com a roig. I sé també que l’Església com a institució més aviat hi està molt d’esquena, a aquest tipus de plantejament. Però això no treu que molts cristians sí que ens el sentim nostre, i una part de la institució eclesial també. M’agradaria que fóssim molts més. O més ben dit, m’agradaria que fóssim tots. I és que –deixeu-m’ho dir, tot i que sense cap pretensió dogmàtica!– a mi em semblaria la cosa més coherent amb els plantejaments de Jesús.