La rereguarda de Jesús a Jerusalem

Diumenge que ve, el diumenge de Rams, sentirem dues petites històries que a mi, quan vaig començar a entendre-les, em produïen un gran desconcert acompanyat d’una gran admiració.

Em refereixo a aquell moment en què Jesús, quan s’acosta a Jerusalem amb els seus deixebles, n’envia dos a una casa propera a agafar un pollí que hi ha fermat a l’entrada, amb l’encàrrec que si algú els diu res responguin que venen de part del Mestre; els deixebles ho fan així i, efectivament, es poden endur l’animal sense cap problema. I aquell altre moment en què, el Dijous Sant, Jesús envia els deixebles a una casa determinada, perquè allà hi haurà algú que tindrà una sala a punt per fer-hi el darrer sopar.

Jo entenia aquestes dues històries com una mena d’intervenció divina que feia que aquells desconeguts estiguessin disposats a satisfer les peticions d’un personatge a qui no coneixien de res. I, ja dic, en sorprenia i m’admirava. Fins que vaig començar a entendre que darrere aquelles històries no hi havia cap especial intervenció divina, sinó tota una altra cosa. Concretament, el que hi havia era que Jesús, a Jerusalem i en el seu entorn, hi tenia tota una xarxa de bons contactes.

Els evangelis sinòptics, o sigui Mateu, Marc i Lluc, són els que ens ofereixen els fets i les paraules de Jesús d’una manera més propera a com realment devien esdevenir-se, mentre que el quart evangeli, el de Joan, tendeix, en canvi, a oferir-nos pocs fets i molta teologia. Però, en canvi, l’evangeli de Joan presenta una estructura narrativa i determinats detalls concrets que resulten molt més convincents que l’estructura dels sinòptics. Bàsicament, l’evangeli de Joan presenta el desenvolupament de la missió de Jesús al llarg d’uns dos anys i mig, amb diverses anades a Jerusalem, en l’última de les quals serà detingut i mort. I en canvi, els sinòptics tenen un esquema molt més simple: Jesús, després de ser batejat per Joan, s’està un temps al desert i després se’n torna cap a Galilea, d’on no es mourà fins a la festa de Pasqua, quan anirà a Jerusalem i serà detingut i mort.

Tots els indicis apunten que la missió de Jesús va ser, efectivament, més llarga que l’any escàs que suposen els sinòptics, i que va estar diverses vegades a Jerusalem. I, en aquestes anades a Jerusalem, Jesús no s’està d’anunciar la seva bona nova, i de captar una quanta gent que, sense convertir-se en seguidors itinerants seus, sinó quedant-se a casa i continuant amb la seva vida de sempre, esdevindran simpatitzants de Jesús o més que simpatitzants: deixebles en el sentit més ple de la paraula.

Els contactes més clars són sis persones o famílies, tres a Betània, un poblet a tres quilòmetres de Jerusalem, al vessant oriental de la muntanya de les Oliveres, i tres més a Jerusalem mateix.

A Betània, els més coneguts són la família de Marta, Maria i Llàtzer, que l’evangeli de Joan diu que eren amics de Jesús, i a la casa dels quals Jesús segurament s’allotjava quan era a Jerusalem (Joan 11,1-44; 12,1-11 parla d’ells explícitament; Lluc 10,38-42 en parla sense esmentar el lloc; Mateu 21,17 i Marc 11,11 diu que Jesús quan era a Jerusalem dormia a Betània). L’altre contacte a Betània és un home conegut com a Simó el Leprós, que acull Jesús a casa segons expliquen Mateu 26,6 i Marc 14,3. I finalment, d’aquells voltants, entre Betània i Betfagué, que és un altre poblet proper, eren també els propietaris del pollí del diumenge de Rams (Marc 11,1-3; Mateu 21,1-3; Lluc 19,28-31; a Joan 12,13-14 no ho explicita, però en tot cas els versets anteriors deixen clar que aquella nit Jesús havia dormit a Betània).

A Jerusalem el contacte més important era el propietari de la sala on Jesús i els deixebles van celebrar el darrer sopar (Mateu 26,17-19; Marc 14,17-16; Lluc 22,7-13), una trobada que Marc i Lluc presenten amb un cert toc de reunió clandestina quan expliquen que un home amb una gerra d’aigua serà el seu enllaç. L’altre contacte és Josep, natural d’Arimatea però que devia viure a Jerusalem, un home ric i membre del sanedrí, del qual l’evangeli parla anomenant-lo explícitament “deixeble de Jesús” (Mateu 27,57 i Joan 19,38, amb l’afegit, en el cas de Joan, que ho era “d’amagat per por dels jueus”), que és qui demana a Pilat poder enterrar el cos de Jesús (Mateu 27,57-60; Marc 15,42-46; Lluc 23,50-54; Joan 19,38-42). I finalment, Nicodem, un fariseu important que va a trobar Jesús de nit (Joan 3,1-21), i que segons l’evangeli de Joan acompanya Josep d’Arimatea a l’hora d’enterrar Jesús.

Veient tot això, a un li venen moltes ganes de conèixer molt més del que coneixem sobre la vida de Jesús. Però ens hem de conformar amb el que tenim, que, en qualsevol cas, per creure en ell ja n’hi ha prou.