Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Fa tres setmanes vaig dedicar l’article d’aquest bloc al pròleg de l’evangeli de Joan (Joan 1,1-18). Ara torno a fixar-me en aquest mateix text.

La pregunta aquest cop seria: ¿Què ha vingut a fer Jesús al món? La tradició cristiana, davant d’aquesta pregunta, acostuma a respondre que Jesús ha vingut a salvar-nos, a redimir-nos, a alliberar-nos del pecat. I aquesta és, en efecte, la teologia de fons que trobem a les cartes de Pau i també als tres evangelis sinòptics (és a dir, Mateu, Marc i Lluc). Segons aquestra teologia, l’ésser humà ha trencat amb Déu pel pecat, i, per refer aquest trencament, Déu mateix es fa home, i ve a viure una vida humana totalment lliure de pecat, totalment plena d’amor, fins a morir per fidelitat a aquest amor. I així, entregant-se totalment per amor fins a la mort, arrossega la condició humana cap a Déu i recompon aquella relació trencada.

Aquesta és una manera d’explicar el sentit de la vinguda de Jesús. Però no l’única. Fixem-nos en el pròleg de Joan. Enlloc no es parla de pecat, ni de ruptura amb Déu. Sinó que es parla de la voluntat de Déu de donar plenitud de sentit a la condició humana, omplir-la de llum i de vida, omplir-la de gràcia. La condició humana és feble i fluixa, i camina a les fosques, sense saber gaire on es troba la veritable vida, el veritable sentit de viure, la veritable felicitat. I Jesús ve a viure la condició humana per mostrar-nos aquest sentit ple, i viure amb nosaltres, des de dins, aquest camí. Jesús ens ensenya el camí, i ens fa participar de la plenitud de gràcia amb què ell el viu.

I certament que aquesta manera de plantejar les coses no pretén dir que tot sigui fàcil i senzill, no és un plantejament happy flower. No, l’evangeli ja diu ben clar que el món –el sistema d’aquest món– no ha reconegut Jesús, i que a casa seva no l’han acollit. I és que els éssers humans podem voler aquest camí de vida o podem no voler-lo. I és que, més encara, el món, la manera de funcionar d’aquest món, de fet no vol saber res de la proposta de Jesús.

I aquesta manera de plantejar les coses no pretén dir tampoc que per a Jesús tot això va ser bufar i fer ampolles, no va ser un cas d’“altruisme indolor”, d’aquests que tan en voga estan ara. Jesús es va trobar que el sistema d’aquest món no va acceptar  aquest camí, sinó que va posar-s’hi clarament en contra. I Jesús, davant el món, l’única força que hi va poder oposar va ser, com dèiem en l’anterior article sobre aquest tema, la de la seva carn, és a dir, la de la seva humanitat feble, i per causa d’aquesta feblesa va acabar com va acabar. I nosaltres ens atrevim a afirmar que en aquesta carn que fracassa davant el món hi reconeixem la glòria de Déu, i ens hi sentim vinculats des del més profund de nosaltres mateixos, i proclamem que és així com es troba la llum i la vida: que és així com es troba la plenitud humana en aquest món i més enllà d’aquest món.

En l’explicació del que Jesús significa, quan la fem a partir de la idea de redempció, hi destaquem d’entrada l’enfonsament nostre en el pecat, i els dolorosos i ignominiosos maltractaments que Jesús va haver de suportar per treure’ns-en. En canvi, l’explicació a partir de la idea de plenitud, no amaga pas la nostra situació que ens fa impossible aconseguir la plenitud humana tots sols –estem, diu el pròleg de Joan, en la tenebra–, però sense necessitat d’autoflagel·lar-nos més del compte. I, davant d’aquesta situació nostra, l’explicació a partir de la idea de plenitud deixa certament clar tot el que Jesús va patir, però no ho centra tot en aquest patiment: la llum i la vida que ens dóna, la plenitud que ens fa compartir, la gràcia i més gràcia amb què ens omple, no se centra només en la sang i el dolor de la creu, sinó que ens fa mirar el do constant que és tota la vida de Jesús, les seves paraules, les seves actituds, les seves actuacions, que el condueixen, sens dubte, a l’entrega de la vida en el suplici infamant de la creu com a resultat de tot el que havia estat fent al llarg de la seva existència, però que alhora no ens indueix a fixar la mirada només en aquell moment culminant.

La setmana que ve, si Déu vol, continuarem parlant del tema.