Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Certament que no m’esperava que això pogués passar. Quan els darrers dies abans d’esclatar la guerra d’Ucraïna sentia les sinistres prediccions que s’estaven fent, no m’imaginava que allò pogués arribar a ser real. Però sí, ho ha estat. Ha començat, a Europa, una guerra brutal, causada per motius d’afany de poder imperial.

Aquí al darrere hi ha, segurament, com alguns analistes han escrit, la humiliació a què Rússia ha estat sotmesa per part d’Occident des de la caiguda de la Unió Soviètica, però tanmateix una reacció així és d’una desmesura totalment irracional.

Ahir, primer diumenge de Quaresma, sentíem el relat de les temptacions de Jesús, i ressonaven fort les paraules del diable, dalt d’aquella muntanya alta des de la qual es podia veure tot el món: “Tot això et donaré si t’agenolles davant meu i m’adores”. I sí, això és el que està passant ara a les planures eslaves. El poder, el poder, el poder. Ho tenia clar Jesús, i ho tenien clar els qui escrivien i els qui llegien els evangelis acabats d’escriure: el poder que permet ocupar i sotmetre el món, sigui en gran escala o sigui en petita escala, és l’obra del diable. Perquè Déu vol una altra cosa: Déu vol que no hi hagi ningú que sotmeti ningú, simplement. O sigui que Déu vol que el poder, els poders necessaris perquè les societats puguin funcionar, estiguin controlats per les mateixes societats, una forma de control que actualment s’anomena democràcia i que, tot i ser un mètode manifestament millorable, és per ara el millor que tenim. Però el poder que sotmet, en canvi, és contrari a Déu, és obra de l’enemic de Déu, i els qui ostenten i utilitzen aquest tipus de poder són militants de l’exèrcit del diable.

Aquesta Quaresma podríem proposar-nos reflexionar una mica sobre tot el que està passant a Ucraïna, i veure, davant d’això, a què ens convida l’evangeli de Jesús. A mi se m’acuden aquests punts:

Primer. Ens cal ser militants totals de la pau, i fer palesa aquesta militància tant com puguem. I no només amb frases genèriques, sinó intentant entendre quines connivències fan possible que les guerres arribin a produir-se: les complicitats dels diners, el negoci de les armes, la idolatria de l’èxit i del poder... També els orgulls ferits, les humiliacions que caldria haver evitat. I també, sens dubte, les ambicions humanes descontrolades, els mals instints.

Segon. Cal no oblidar que el món és una màquina molt complexa. Hem de dir “No a la guerra!”, és clar, i tan fort com puguem, però hem de mirar també què està passant en concret a Ucraïna i preguntar-nos què s’hi pot fer, i a quines actuacions creiem que cal donar suport. Dir “No a la guerra!” però alhora dir també que no s’ha de fer res –o un equivalent de res– davant la invasió d’Ucraïna no és gaire seriós. No tenim dret a permetre que les tropes de Putin destrossin i esclafin el que els doni la gana. ¿Què s’ha de fer? Tenim l’obligació de pensar-hi, encara que no sigui una cosa gens senzilla.

Tercer. Cal estar molt atents a combatre qualsevol mentida, qualsevol veritat a mitges, qualsevol paral·lelisme fals, qualsevol intoxicació, qualsevol manipulació, qualsevol clima col·lectiu que ofusqui la raó. I cal estar molt atents també a denunciar qualsevol acció o omissió que, en un conflicte, provoqui en l’altra part un enfurismament innecessari, o un sensació de menysteniment o de menyspreu. A Ucraïna i a qualsevol altre lloc. També aquí.

Quart. Ens hem d’injectar tots plegats unes bones i eficaces dosis de racionalitat. Tots veiem que no és raonable des de cap punt de vista envair Ucraïna, per moltes humiliacions que Rússia hagi rebut o cregui haver rebut, i per molts afanys imperials que tingui el seu president. Però això també val a nivells més quotidians, quan parlem del que sigui on sigui. Cal practicar i promoure un to no bèl·lic quan parlem de qüestions polítiques, i també quan parlem de qualsevol altra cosa.

Cinquè. Cal desarmar els programes de televisió, les cròniques esportives, o qualsevol altre tipus d’entreteniment. Igualment, cal desarmar els debats sobre qualsevol tema. Sí, és cert, la bel·licositat i l’agressivitat enganxen a la gent i fan augmentar les audiències, però evidentment això no és cap justificació de res. I el mateix podem dir dels videojocs. Certament, totes aquestes coses no són el mateix que fabricar armes, però sí que són una manera no gens subreptícia de fer que acabem considerant les armes com una cosa normal.

Sisè. Jo diria que aquesta Quaresma podríem activar un doble focus de conversió. Per una banda, ser militants de la causa de la pau, estant-hi al cas, reflexionant-hi, volent entendre-hi cada cop més, intentant superar els instints primaris i posant-hi racionalitat, obrint la perspectiva a les inacabables realitats d’unjustícia que són també contràries a la pau... i tot això, per transmetre-ho també als altres. Sí, és feina, però gosaria dir que tenim l’obligació cristiana de fer-la i de fer que sigui un fruit de la Pasqua d’aquest any. I per una altra banda, examinar la nostra pròpia bel·licositat i comprometre’ns a no posar al món més llavors de guerra de les que ja hi ha. Un altre fruit pasqual.