Quaresma: el criteri de Jesús

Ara que fa ja gairebé dues setmanes que vam començar la Quaresma, em permetreu que torni enrere en el calendari i em posi en el dia d’aquest començament, el Dimecres de Cendra. Aquell dia, vam llegir un evangeli molt significatiu, perquè de fet és com l’explicació de quin és el criteri amb què Jesús ens convida a viure l’esforç de conversió que la Quaresma ens proposa. Evidentment, Jesús no va dir-ho referint-se a la Quaresma, perquè llavors no existia, sinó que ho va dir parlant de la vida dels seus seguidors en general, però certament que resulta molt adequat llegir-ho com a encapçalament d’aquest temps.

El text és el de Mateu 6,1-6.16-18. És un fragment del Sermó de la Muntanya del qual se n’han suprimit uns quants versets (els versets 7-15, en què Jesús ensenya el Parenostre), perquè estan fora de context, i que l’evangelista els va incloure aquí perquè va considerar que lligaven adequadament amb el tema de la pregària.

Doncs bé. Si agafem aquest text evangèlic, hi llegirem com Jesús parla de l’almoina, la pregària i el dejuni, que eren tres pràctiques que resumien el tipus d’actuacions que havien de marcar la vida de tot jueu que volgués ser un bon creient. Però atenció, perquè Jesús no en parla com una exhortació a dur-les a terme, sinó des d’una perspectiva ben diferent. Comencem, però, fixant-nos en el que són aquestes tres pràctiques.

La primera, l’almoina, és donar diners als qui ho necessiten, una pràctica que, vista des d’ara, inclou moltíssimes més coses que l’almoina estricta: inclou tot allò que faci que els qui no tenen el que els cal per viure puguin tenir-ho, i per tant va des de la lluita per la justícia i la distribució equitativa de la riquesa fins a totes les accions de servei i ajuda als pobres i els exclosos que un pugui fer.

La segona, la pregària, no cal explicar gaire què és. Tenir Déu present a la vida, tenir-lo com a punt de referència, dedicar-li temps, i tenir-hi també Jesús i el seu evangeli. I, igualment, dedicar temps a la comunitat cristiana, a la pregària comuna.

I la tercera, el dejuni, és certament la que ara ens resulta més estranya, però que tot i així no podem pas negar que té el seu què. El dejuni és, en el seu sentit original, privar-se de menjar per mostrar davant Déu i davant nosaltres mateixos que ell és la cosa més important per a nosaltres, més important fins i tot que satisfer les nostres necessitats materials. El menjar és la cosa més bàsica, i el deixar voluntàriament de fer-ho es nota físicament. Però aquí hi podem incloure també altres dejunis que no són de menjar, i dels quals podríem fer-ne fàcilment una llista. I certament, el dejuni, en aquest món del consum i de les necessitats que considerem imprescindible satisfer immediatament, és una magnífica pràctica. Per recordar-nos a nosaltres mateixos, de manera experimentable, que Déu, i el projecte de Déu, és el més important.

I bé, ¿quina és la perspectiva des de la qual Jesús parla d’aquestes pràctiques? Doncs resulta que Jesús no ens diu que siguin coses bones, ni ens convida a incorporar-les a la nostra vida. Això ja ho dona per suposat, perquè formen part de la vida de tota persona que vulgui ser un bon creient, i els seus seguidors no hi havia dubte que ho volien ser. Sinó que el que fa és alertar que les pràctiques en si poden ser perverses, si un les fa per quedar bé (en el nivell que sigui: amb si mateix, amb la gent que l’envolta, amb la normativa religiosa, amb les convencions de qualsevol mena...) i no perquè li surtin del cor. I en aquest sentit dona aquells indicacions tan conegudes i tirant a pintoresques: que la teva mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra, tanca’t dins la teva cambra, perfuma’t i no facis un posat trist...

Jesús sempre va cap a la mateixa banda. Ell presenta dos objectius que segons ell són els que humanitzen la persona: l’amor a Déu i l’amor als altres i, dintre aquest amor als altres, un amor especial, i real, envers els qui més amor necessiten, que són els pobres de tota mena. Aquests dos objectius cadascú se’ls ha de fixar dintre l’ànima. I, a partir de tenir l’ànima decididament impregnada d’aquests objectius, aleshores ha de concretar-ho. L’almoina, la pregària i el dejuni en són tres magnífiques concrecions, però, perquè ho siguin de veritat, cal que surtin de dins d’una ànima totalment amarada dels objectius d’humanització plena que Jesús propugna.