Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els primers dies de la guerra civil de 1936, el rector de Viladecans, mossèn Josep Homar, els va passar amagat a casa dels meus avis, coneguda com Cal Roquet, la mateixa casa on jo naixeria catorze anys després. Aquest episodi formava part de la memòria familiar, i la meva àvia i la meva mare me’n parlaven, però mai no m’havien explicat la història tota sencera. De manera que, pocs anys abans que es morís, li vaig demanar a la meva mare, Mercè Vendrell Balletbò, que tania 8 anys quan van tenir lloc els fets, que m’expliqués com recordava i com va viure el que llavors va passar. I aquest és el seu relat. Una més entre les tantíssimes petites històries de la guerra.

 

“El dia que va esclatar la guerra, estaven dient missa i els milicians van fer marxar tothom. Mossèn Homar va fugir com va poder, i va trucar a algunes de les cases catòliques més reconegudes, que li van dir que es busqués algun altre lloc, perquè als primers llocs on anirien a buscar seria en aquelles cases, i els matarien a tots.

Aleshores va arribar a casa, entrant pel barri del carrer Pare Artigas. Es veu que hi havia uns milicians enfilats als eucaliptus de la torre de Cal Deu, que era al capdamunt del carrer, tocant a l'actual carrer de la Mare de Déu de Sales, i van veure que entrava en un barri d'aquells, però no sé si devien poder veure exactament en quin.

Quan mossèn Josep va entrar a casa, recordo que el papa, la iaia i l'avi van quedar totalment callats, mentre que la mama va dir de seguida que sí, que es quedés. Mossèn Josep plorava tota l'estona, i deia que si a casa tampoc no el volien s'aniria a entregar i que el matessin. I jo pensava que com era possible que plorés d'aquella manera, perquè si el mataven seria màrtir i aniria al cel. Jo no entenia com és que no volia anar al cel de seguida, si era la millor cosa que li podia passar, tal com ens deien sempre.

I es va quedar. Al papa li vaig sentir dir algun cop, discutint amb la mama, que si els milicians trobaven allà mossèn Homar no només matarien al mossèn, sinó també a ell, al papa. A mossèn Homar el van instal·lar a l'habitació del papa i la mama, i ells se'n van anar a l'habitació del mig, el "quarto fosc". A l'alcova s'hi estaven l'avi i la iaia, i jo a l'habitació petita de davant.

El Baldiri campaner [Baldiri Miracle] venia a casa cada dia a portar-nos les notícies que rebia del Manquet [Josep Iturrioz, l’home fort d'Esquerra Republicana a Viladecans], que era un home del Comitè que feia tots els possibles per evitar que hi hagués més desgràcies del compte, i que li deien el Manquet perquè havia perdut uns quants dits en un accident. Aquest home va evitar que els milicians vinguessin a fer un registre a casa per buscar el mossèn. Fins que al cap d'uns deu dies el campaner ens diu: "El Manquet m'ha dit: Ja no els puc aguantar més!". I aquell mateix dia es va organitzar la fugida, i sort n'hi va haver, perquè de seguida van venir a fer el registre. Jo recordo que ho miraven tot, i sobretot recordo com picaven la bota de la bassa, per veure si era a dins, i van treure el tap de la bota també per mirar.

Qui el va venir a treure de casa i se'l va endur va ser la Marcona, la Matilde de Cal Marcó [Matilde Masallach], dins un carro ple de coves tapats amb una vela de sac, i mossèn Josep dins un dels coves. La Marcona era una dona molt baladrera i que parlava amb tothom i escridassava tothom. A la zona del barri de Sales hi havia una barricada per controlar qui entrava i qui sortia, i la Marcona a l'arribar allà va començar a cridar i a fer bromes amb els milicians, i la van fer passar sense mirar què duia al carro.

A mig camí de Sant Boi l'esperava el senyor Janer, que era metge i anava amb cotxe, i estava allà aturat fent veure que havia tingut una avaria i l'estava arreglant, cosa que no despertava sospites perquè se sabia que el senyor Janer tenia bones mans amb els cotxes. Allà es va aturar el carro, mossèn Homar va pujar al cotxe i el senyor Janer se'l va endur, no sé cap a on”.