Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En el número de la revista L’Agulla del passat mes de juliol, la Mercè Solé escrivia un article titulat “Micropobles”, arran d’una xerrada que li va sentir a l’alcalde de Riner, Joan Solà.

El que més em va impressionar del que l’article explicava va ser el fet que, com que en terreny agrícola està prohibit qualsevol tipus d’edificació, els fills de pagesos que viuen en una masia enmig de les seves terres, si es casen i volen viure amb la seva parella i els fills en una casa diferent de la dels seus pares, no tenen més remei que anar-se’n a viure a Solsona, perquè no es poden fer la casa en aquella zona delimitada com a agrícola. Ni tan sols poden fer un nou pis sobre la masia dels pares.

Jo ja entenc que això té com a objectiu la preservació del medi natural, però, ¿voleu dir que els que fan aquestes lleis s’ho han pensat bé? ¿Voleu dir que no preserva més el medi natural si el pagès viu a la seva terra i no ha d’anar i venir cada dia de Solsona? Fa la sensació que aquests preservacionistes de despatx a Barcelona, el que els fa nosa en el medi natural són les persones, els pagesos. Potser els agradaria més una Catalunya realment buidada, que així es preservaria més el medi ambient. Deu ser per això que, potser inconscientment, no busquen facilitar la feina dels pagesos, i, ja posats a fer, no tenen cap interès a prestigiar aquest ofici, amb la qual cosa contribueixen a fer que costi tant trobar continuadors per als pagesos que es van fent grans.

Els pagesos, al territori, amb els seus camps, no només produeixen aliments, que ja és una cosa prou important, perquè assegura el menjar de proximitat, i permetria, si les autoritats s’ho prenguessin seriosament, eliminar el munt de transports alimentaris des de l’altra punta de món, amb el que això significa de contaminació. Però, ja dic, no és només la producció d’aliments. És també que el fet que hi hagi persones arrelades al territori garanteix una conservació dels llocs i evita que tot plegat no acabi convertint-se en un espai sense control, deshumanitzat, deixat a la seva sort, i sense que ens pugui fer arribar, als que vivim enmig de l’asfalt de les nostres ciutats, la riquesa que de per si es genera quan l’ésser humà és aprop de la natura i la viu com a cosa seva.

No, les nostres autoritats això no s’ho prenen seriosament. Perquè el fet és que a les nostres zones rurals encara queda molt per fer perquè a tothom li arribin, amb la mateixa fiabilitat amb què ens arriben a les ciutats, totes les possibilitats de comunicació electrònica de què actualment disposem. De fet, aquests serveis depenen de companyies privades que actuen amb criteris de rendibilitat econòmica, sense que els governs intervinguin, sigui amb exigències legals sigui amb incentius, perquè tothom, a qualsevol lloc del país, tingui les mateixes possibilitats. I el mateix podem dir, per exemple, amb el tema dels transports.

Però és que no és només que les coses no millorin com caldria. És que retrocedeixen. Per exemple, amb la desaparició de les oficines bancàries, i fins i tot dels caixers automàtics, a les poblaciions petites. ¿No seria propi de les administracions públiques empènyer, o incentivar, o forçar, que aquests serveis no desapareguin? No, no hi ha dret a deixar que a tants llocs sigui cada cop més difícil viure-hi perquè ho hem deixat tot a les mans del capitalisme depredador.

I encara una altra cosa. És sobre la introducció dels óssos, o els llops, o altres animals semblants en els territoris rurals. Em sembla que entenc la importància que això pot tenir de cara a la biodiversitat. Però prendre’s seriosament els pagesos i voler que el món rural continuï viu no es pot fer sense entendre que viure pendent que qualsevol dia vindrà una bèstia d’aquestes i et destrossarà el ramat no és, certament, cap estímul per dedicar-se a aquesta feina. Perquè no és només cosa d’oferir una assegurança digna que cobreixi aquests estralls (i pagar-la aviadet!). És que, per poc que un s’estimi el seu treball, i estic convençut que els pastors i ramaders se l’estimen, aquests atacs són una font de frustració que deu portar a més d’un a pensar que més val tirar el barret al foc. No sé on és la solució, però, certament, tal com va ara la cosa, no va gens bé.

En tot aquest tema, ens hi juguem el dret de la gent del món rural de portar una vida suficientment agradable, i el dret de tots de tenir un territori equilibrat i que funcioni tot sencer.