Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Situem-nos entre els anys 1050 i 1000 abans de Crist. Ja fa uns 200 anys que les tribus israelites, després de la fugida d’Egipte, s’han instal·lat al territori de Canaan. De fet, no funcionen com una nació organitzada, sinó que cada tribu va a la seva i només quan hi ha un problema greu –bàsicament alguna amenaça dels pobles veïns– apareix algun líder que agrupa unes quantes tribus i hi fa front. Però arriba un moment que aquest sistema comença a ser insostenible. Els estats veïns estan organitzats de manera estable, entorn d’algun rei o governant reconegut, i això els dona molt d’avantatge davant la desorganització de les tribus israelites. I els dirigents de les tribus se’n van a veure l’home amb més autoritat moral del país, el profeta Samuel, i li demanen que els doni un rei com tenen tots els països normals.

Des del punt de vista polític i pensant en el futur de la nació, la petició és d’allò més raonable. Però el cas és que la petició, de fet, va contra les arrels més profundes de la història del poble, segons les quals l’únic rei d’Israel és el Senyor. Per això Samuel, disgustat, consulta Déu. I Déu, disgustat també, li diu a Samuel que accepti la petició, però que expliqui clarament al poble què comporta tenir un rei. I Samuel els ho explica, en una mena de manifest que realment es fa escoltar:

“Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S’incautarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats i vosaltres mateixos li fareu d’esclaus. El dia que això passi, us queixareu del rei que us haureu triat, però el Senyor no us escoltarà” (1 Samuel 8,11-18).

Un text demolidor. I sorprèn, trobar-lo a la bíblia. En general, tots els textos bíblics estan farcits de lloances a la monarquia davídica i de referències al compromís de Déu amb aquella dinastia. I això vol dir que aquest text correspon realment a una tradició ben antiga, que ens transmet com es va viure, per part dels israelites més fidels i que més intensament mantenien la memòria de l’alliberament d’Egipte i l’aliança, aquell pas que el poble es disposava a fer. Perquè el fet és que els dirigents de les tribus no van escoltar aquestes raons de Samuel, i van continuar demanant un sistema de govern que els donés més estabilitat i seguretat:

“No, no! Volem tenir un rei. Volem ser com les altres nacions i tenir un rei que ens administri justícia, que vagi davant del nostre exèrcit i que vingui amb nosaltres a la guerra” (1 Samuel 8,19-20).

El manifest antimonàrquic de Samuel es deu poder considerar com la primera proclama anarquista de la història. Una descripció d’un realisme desarmant sobre el que significa que hi hagi una persona a la qual s’atorga el poder sobre els altres. El poder atorgat a un home (o a una dona) sempre és opressor, diu el profeta. Per això la proposta organitzativa de l’Israel originari era que l’únic rei fos el Senyor: el Senyor és un criteri d’actuació i una guia que està més enllà d’aquest món i de les seves apetències, i no necessita per res homes per construir i per portar carros de guerra ni dones per fer de perfumistes ni cuineres, ni necessita tampoc vinyes ni oliverars per donar-los als seus cortesans, i és que, de fet, tampoc no necessita cortesans. I així successivament. Déu sempre porta alliberament, mentre que el poder difícilment s’escapa de ser opressor. Per això, el projecte de Déu per al món és el projecte anarquista en el seu estat més pur i noble.

El problema d’aquest projecte ideal de Déu és que xoca descaradament amb la realitat. I això és el que experimentaven els dirigents de les tribus d’Israel: que mentre ells tenien Déu com a únic rei, els pobles veïns tenien reis de carn i ossos que posaven ordre entre el poble i organitzaven els exèrcits necessaris per combatre quan convenia. I per això decideixen que, encara que la proposta de Déu sigui fantàstica, ells prefereixen coses més segures.

Suposo que això deu ser l’etern dilema entre llibertat i seguretat. I segurament també que la història de la humanitat ens ha fet avançar cap a una situació en què aquest dilema ja no és tan excloent com ho era a l’època de Samuel: o la llibertat però estant sempre a mercè dels enemics i sense capacitat de posar ordre en la vida quotidiana, o la seguretat però estant sempre a mercè del que al rei de torn i a la seva camarilla els donés la gana de fer. La història de la humanitat ens ha fet avançar en la recerca d’unes formes de govern que permetessin conjugar al màxim la llibertat i la seguretat: és això que anomenem democràcia, i que encara té molt a millorar.

Però en tot cas, aquesta proclama del profeta ens hauria de recordar sempre que el poder, posat en mans dels éssers humans, té una irrefrenable tendència a ser aprofitat i opressor. I que l’ideal de Déu és que cap home ni cap dona estiguin mai per sobre dels altres homes i dones.