Primer de Maig

No sé per què, però aquests dies m’ha vingut al cap el conseller Mena i la seva inoblidable campanya contra el frau desenvolupada l’estiu de 2011. Francesc Xavier Mena va ser conseller d’Empresa i Ocupació del primer govern que va formar Artur Mas després de ser elegit president de la Generalitat el desembre del 2010. L’estiu següent, Mena va engegar una campanya d’inquisició envers els perceptors de la renda mínima d’inserció per desemmascarar els qui la percebien sense tenir-hi dret. I va afegir nous patiments a una gent que prou patiments porta ja a sobre. Calia acreditar la condició de pobresa adreçant-se a l’oficina corresponent, i molts no van assabentar-se d’aquesta exigència perquè les capacitats organitzatives de la gent pobra acostumen a ser més aviat escasses, i perquè a l’estiu els pobres, com tothom, si poden, miren de moure’s una mica. A més, a l’estiu, els qui podrien assessorar-los acostumen a fer vacances. Organitzar tota aquella moguda pels pocs diners que podrien estalviar-se detectant els possibles defraudadors resultava, a més de sàdic, ridícul. I el conseller va fer encara més deplorable la situació quan va declarar que els marroquins eren defraudadors en massa, perquè molts ja no vivien aquí i continuaven percebent l’ajut. Al final, es va tirar terra sobre l’afer, i el conseller, contra el que hauria estat desitjable en un govern decent, no va ser destituït del seu càrrec.

Porto ja dies amb aquesta història al cap, i em sembla que avui, Primer de Maig, resulta especialment oportú recordar-la. El Primer de Maig es va instaurar l’any 1889 com a dia de protesta i de reivindicació obrera, commemorant l’execució d’un grup d’anarquistes coneguts com “els màrtirs de Chicago”. En aquells anys, la principal reivindicació era la de la jornada de vuit hores, a la qual es van anar afegint amb els anys noves reivindicacions per aconseguir una vida més digna i justa per a la classe obrera. I així ha continuat fins avui: aquest any, amb la lluita contra la precarització del treball i amb la reivindicació d’un augment salarial ara que, segons diuen, s’ha acabat la crisi.

El problema, però, és que la condició obrera ha canviat molt, i això fa que aquella condició de “classe obrera” que tan clara resultava a finals del segle XIX, ara ho sigui molt menys. La fragmentació dels tipus de treball, les poques ganes de sentir-se membre d’un col·lectiu amb poc “glamour”, la precarització de les feines i el creixement de l’atur, la cultura de la recerca individual dels propis objectius i les pròpies solucions, la incapacitat dels dirigents socials i polítics de formular anàlisis i projectes capaços de generar adhesions... aquestes i tantes altres causes creen una situació de desmobilització i de campi qui pugui que fa molt difícil entreveure possibilitats de poder crear un futur social digne.

Però, en aquesta situació, l’afany culpabilitzador del conseller Mena envers els pobres com a perillosos delinqüents socials és una magnífica imatge del que hi havia darrere el funcionament de la societat en què va néixer el Primer de Maig i el que hi ha darrere el funcionament de la nostra societat actual. I el que hi havia i el que hi ha és la brutal, inhumana i permanent divisió entre la classe dels poderosos i la classe dels que no tenen el poder. El conseller Mena va actuar amb els criteris i la visió del món propis de la classe dels poderosos, i tots aquells que van considerar que feia bé amb la seva actuació inquisitorial es van situar també dins aquesta classe. I els qui van patir aquesta inquisició van quedar clarament situats en la classe dels que no tenen poder, igual com hi van quedar tots aquells que van protestar davant la indignitat de l’actuació del conseller. I això era així el 1889, i això és així ara. No sé si algú pensarà que aquest plantejament és molt simplista. Potser sí que és simplista, i en tot plegat s’hi poden posar molts matisos, però el fet és que la realitat, en el fons, també ho és, de simplista.

La diferència entre el 1889 i ara és que llavors era més fàcil tenir consciència d’aquesta realitat, i es podia parlar de lluita de classes com a conseqüència d’aquesta divisió brutal, mentre que ara aquesta consciència està molt perduda. I fins i tot, la classe dels poderosos ha aconseguit que bona part de la classe dels qui no tenen poder s’arribin a creure que el problema de la vida difícil que els toca viure no ve de l’actuació de la classe dels poderosos, sinó d’altres enemics més fàcils d’identificar: els estrangers que viuen aquí, els immigrants i refugiats que ens arriben, els mals que ens causen les nacions veïnes, la maldat de les altres religions, els ecologistes que no ens deixen desenvolupar-nos com ens doni la gana...

Davant tot això, resulta profundament decebedor veure com els partits socialdemòcrates i els sindicats no són capaços de proposar nous camins que facin front a la realitat actual. Els partits socialdemòcrates semblen agafats pels dogmes del mercat, i els sindicats no semblen tenir capacitat de treballar en conjunt amb els sindicats d’altres països i pensar i proposar alternatives. I els partis emergents d’esquerres sembla que l’únic que ofereixin sigui tacticisme i eslògans, sense gaire treball de fons. Evidentment que tots ells –partits socialdemòcrates, partits emergents i sindicats– estan jugant un paper important perquè no quedi tot destrossat per les urpes insaciables de la dreta política i econòmica. Però caldria molt més.

I és que, tal com jo ho veig, l’única sortida vindrà per aquí: que des de l’esquerra, tant la política com la sindical, se sigui capaç de marcar distàncies respecte als poders econòmics mitjançant propostes serioses i estimulants, se sigui capaç de mirar més enllà del dia a dia, se sigui capaç de superar el tancament en el propi país, se sigui capaç de convertir les retòriques en projectes globals, se sigui capaç de tenir criteris que no siguin només electorals, se sigui capaç de posar-se a pensar seriosament en el bé col·lectiu i en el bé de cada una de les persones, se sigui capaç de tenir ànims i ànima. I els polítics cristians, que hi posin a més a més les energies i la peculiar mirada humanitzadora que neixen de l’Evangeli.

La setmana que ve miraré de continuar parlant del tema. Bon Primer de Maig!