Vés al contingut

Cada estiu igual. Es cremen els boscos, es cremen també les cases, i per tot arreu es va dient que cal afrontar el problema, que cada any anirà a més per la crisi climàtica, que caldria prendre’s seriosament unes actuacions de prevenció ben planificades. Però després, s’acaba l’estiu, es reprèn l’activitat habitual, i ni tan sols es planteja fer una llista ben feta –i pública– de quines serien aquestes actuacions de prevenció que caldria dur a terme. Cap a finals de juliol, la directora general d’Ecosistemes Forestals de la Generalitat, Anna Sanitjas, deia que en aquesta qüestió anem quaranta anys tard. Però no deia com pensaven resoldre aquest retard.

Em resulta incomprensible. Perquè d’anàlisis, suggeriments, propostes, estudis, n’hi ha una pila, i a més no estem parlant d’una cosa de gran abast, sinó d’una cosa propera, accessible, delimitable, tant des del govern de la Generalitat com des del govern espanyol.

Sí, és cert, hi juguen molts factors, visions diverses i molts petits o grans interessos que cal posar d’acord, cosa que no deu ser fàcil, i cal pressupost i dedicació. Però almenys afrontar-ho, posar-ho sobre la taula, discernir els diversos aspectes i possibles temes controvertits... Si amb la crisi climàtica, que és infinitament més complexa, ho fan, encara que no en treguin gaires resultats, bé es deu poder fer en aquest nivell més abastable, diria jo.

Sí, ja ho he dit, la cosa té la seva complexitat: gestionar els boscos, netejar el sotabosc, tallar els arbres que sigui convenient tallar per aclarir el bosc, fer tallafocs, promoure l’alternança de masses boscoses, cultius i altres usos (això que en diuen mosaic), estar al cas de les èpoques en què no es pot actuar al bosc per no interferir en la nidificació dels ocells, afrontar la situació de les urbanitzacions fetes de qualsevol manera i de les parcel·les abandonades, subvencionar o compensar els propietaris per les tasques que cal fer, veure com afrontar els altres interessos en joc que un servidor no em sé imaginar però que segur que hi són... També ajuda a la complexitat la superposició de normatives a vegades contradictòries o que, com a mínim, no remen en la mateixa direcció. I més de fons, l’assignatura pendent de prendre’s seriosament la recuperació d’un sistema de vida rural –els que viuen al món rural són els cuidadors del territori!– que pugui resultar mínimament atractiu i no una cursa d’obstacles de totes menes, començant per això de que les decisions sobre aquests temes es prenen sempre en despatxos urbans que s’obliden massa de les prioritats i necessitats dels que viuen al camp (dos exemples: la forma com s’ha introduït l’ós al Pirineu i la prohibició d’ampliar les masies que hi ha al mig dels conreus, que impedeix que els fills s’hi puguin quedar a viure), i continuant per la manca d’una bona xarxa de serveis i comunicacions.

Aquesta complexitat deu fer molta mandra d’afrontar per part de les administracions. I més mandra deu fer habilitar el pressupost necessari. Però la mandra, com és obvi,  no constitueix cap argument.

Ja he dit abans que aquesta situació em resulta incomprensible. I, a més, no veig cap partit que agafi aquest tema i el posi de veritat a l’aparador.

Els cristians, per cert, si fem cas de la Laudato sí, també hauríem d’empènyer en aquest tema, ¿oi?

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.