×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Aquest any amb la Mercè vam anar a celebrar la Vetlla Pasqual a la catedral de la Seu d’Urgell. Una celebració molt agradable, en un temple magnífic, presidida pel bisbe Joan Enric Vives, ben preparada, amb un ritme ben portat, llegint totes les lectures, amb cants senzills però ben cantats, i sense necessitat de fer-hi gaires explicacions perquè els ritus ben fets ja funcionaven per si mateixos. Em sembla que l’única cosa que van retallar va ser la primera lectura, que en van llegir la versió breu.

Una única pega: el foc nou una mica escarransit. Però tots els ritus del ciri molt visibles i significatius, una entrada amb el ciri i les nostres espelmes que creava molt bona cohesió, i aquest ritu inicial culminat amb el cant del Pregó. Aquest cant, amb la seva música tan ben trobada, i escoltant-lo tots drets amb les espelmes enceses a les mans, té una especial màgia. I l’esdeveniment, el signe en si, té ja tota la força necessària. Sentim repetir “Aquesta és la nit...”, i amb això ja en tenim prou. I acabem anmb la proclamació bàsica: “Aquell estel que mai no es pon, Crist, que, tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós als homes com el sol en dia serè”.

El Pregó Pasqual, però, té un problema. Un problema que no es nota, perquè el clima del moment ho compensa prou, però el té, i això fa que el cant del Pregó sigui un moment emotiu, però que el seu contingut no arribi a sintonitzar gaire amb els qui l’escolten.

Ja fa temps, a principis del 2018, vaig escriure en aquest mateix bloc un article que es deia “¿Redempció o plenitud?”. I el text del Pregó és un exemple clar d’un dels pols d’aquest dilema. En el Pregó, tot se centra en la culpa. I Jesús, diu el text, el que va fer va ser morir a la creu per alliberar-nos de la condemna que mereixíem: “Ell ha pagat per nosaltres al Pare aquell deute que Adam va contreure; i ha esborrat misericordiosament, amb la seva sang, l’antiga condemna que havíem merescut”... “¿Què n’hauríem tret d’haver nascut, si no hi hagués redempció?” I a partir d’aquí, en plena exaltació lírica, l’autor exagera les afirmacions fins a límits insospitats: “Calia el pecat d’Adam, que la mort de Crist ha esborrat”... “Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un redemptor tan gran!”.

Una tradició afirma que que l’autor del text del Pregó és sant Agustí. En tot cas, el que sí que és evident és que la seva teologia és agustiniana, centrada en la condició pecadora de l’ésser humà i exaltadora de l’entrega de Jesús a la mort per alliberar-nos i redimir-nos. I cap –o pràcticanment cap– vestigi del que l’evangeli de Joan proclama en el seu pròleg: que aquell que és la Paraula ha vingut per a ser llum i vida per als éssers humans, i ens ofereix gràcia i més gràcia, i ens dona de contemplar i viure la seva glòria en la seva carn. Certament, no deixa de dir-nos, és clar, que n’hi ha que han preferit les tenebres. Però el missatge bàsic és la llum  i la vida que se’ns donen per portar-nos a la plenitud humana, i no el pecat en què estem immersos.

I bé. El cas és que el llenguatge antic del Pregó Pasqual, unit a aquest biaix negatiu tan evident, ha esperonat el naixement de pregons diversos que sovint són més proclamacions dels nostres èxits i de les coses que ens van bé i ens agraden, que no pas proclamacions de la resurrecció de Jesús. Cosa que no deixa de ser també lamentable.

El Pregó Pasqual és, certament, un cas clar de text litúrgic que necessita ser actualitzat. Tant en el llenguatge, com en aquest biaix tan pessimista sobre la condició humana, que no es correspon amb l’espiritualitat que viuen la majoria dels cristians. Tant de bo en algun moment els responsables de l’Església se n’adonessin i ho volguessin fer. No es tractaria de liquidar aquest text venerable, però sí de remodelar-lo i equilibrar-lo.

I deixeu-me acabar dient que, entre els cants que han aparegut en català al llarg de tots aquests anys, n’hi ha un, obra de Xavier Morlans i utilitzat en el seu moment a la JOBAC, que és un molt bon model del que podria ser, ara, un bon Pregó Pasqual. La música té un to prou atractiu com per enganxar l’assemblea, i la lletra diu el que és la Pasqua de Jesucrist. El text se centra inequívocament en Jesús, però sense necessitat de dir que nosaltres som un desastre, en bona sintonia, doncs, amb l’espiritualitat actual. O sigui que em permetreu acabar aquest article citant-ne un tros: “Lluents, els rostres flamejants, cantem l’alegre al·leluia al Crist que ha destruït la mort: morint, la vida ens ha guanyat. Avui amb ell tot neix de nou, avui amb ell tots hem vençut. Avui, la Vida i la Mort, avui tot canta d’amor... Som del Crist que avui ens salva!”.

Novament, bona Pasqua!