Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per entendre millor què és el pecat, a mi sempre m’ha resultat especialment significativa l’escena de l’evangeli de Lluc 5,1-11, en què Jesús crida els seus primers deixebles i d’una manera especial Pere.

Jesús és a la vora del llac de Galilea predicant a la gent, i veu que hi ha allà a la platja dues barques conegudes, acabades d’arribar després d’una nit de poca pesca. Demana al propietari d’una d’elles, Simó Pere, que tiri la barca una mica endins per parlar a la gent més còmodament des de la barca. Simó Pere ho fa i Jesús, després de parlar a la gent, anima Pere a anar llac endins per tornar a pescar. Pere li contesta que en tota la nit no han tret res però que, tot i així, li farà cas. I la pesca és abundantíssima. I Pere, astorat, es tira als peus de Jesús tot dient-li: “Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!”.

Dic que aquesta escena sempre m’ha resultat especialment significativa perquè em sembla evident que Pere devia ser un bon jueu, bon complidor de la religió d’Israel, una mica primari i esverat, això sí, però que en tota la seva vida no devia haver fet mai cap disbarat destacable. Però allà, davant la força divina que es manifesta en Jesús, la seva reacció és constatar la seva feblesa personal i la seva distància entre la seva manera de viure i la manera de viure d’aquell que té al davant, i que mostra amb aquells signes la plenitud de Déu que hi ha en ell.

Doncs jo crec que el sentit de pecat és bàsicament això. És constatar que, entre la nostra manera de viure i d’actuar, i el projecte d’amor de Déu, hi ha una distància considerable. Tots plegats, sens dubte, com Pere, de grans disbarats no n’hem fet ni en fem. I tenim prou bona voluntat com per voler actuar fent el bé i mirant de seguir els criteris de l’Evangeli. Però, per poc sincers que siguem amb nosaltres mateixos, si ens aturem a pensar-ho davant Déu, veurem que, realment, entre el que nosaltres fem i vivim i el que seria la utopia de Déu per a nosaltres, hi ha una distància considerable. I constatar això no ha de servir per amargar-se i viure culpabilitzat, sinó per sentir que, a nosaltres, Jesús ens diu el mateix que li va dir a Pere agenollat davant seu, en una frase que ara consideraríem políticament incorrecta però que resulta molt gràfica i potent: “No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes”.

Però atenció. Perquè Jesús pugui fer-li a Pere aquesta crida a ser col·laborador seu, primer ha calgut el reconeixement de Pere de la seva feblesa. A nosaltres, aquest reconeixement ens falta una mica. I és que és molt important aturar-nos de tant en tant per a ser sincers davant Déu i veure si actuem realment tal com hauríem d’actuar, tant a nivell personal, com social, com cristià; si ens refugiem dins una closca que ens impedeix veure la nostra realitat i la dels altres; si vivim massa tranquils i superficials... També és important, malgrat el que dèiem la setmana passada, ser capaços d’escoltar els ensenyaments de l’Església i treure’n el que tenen  de bo (per exemple, en el primer dels exemples de la setmana passada, recordar la importància de la participació en l’Eucaristia del diumenge). I també és important escoltar els altres, que és una bona pràctica que pot tenir moltes vessants: escoltar les crítiques directes o indirectes a les nostres maneres de fer, i valorar-les sense excuses; veure les actuacions dels altres i aprendre’n, tant si es tracta de persones que són de la nostra corda com si no; i també, és clar, participar en grups o comunitats on es faci, per exemple, revisió de vida.

Reconèixer la pròpia condició pecadora i reconèixer el nostre pecat concret és una peça clau de la fe. I tenir present el Déu que perdona i crida a la conversió, també.

La setmana que ve parlarem del perdó de Déu.