Vés al contingut

Ahir vam celebrar el diumenge de Pentecosta, la Pasqua Granada, la Pasqua dels fruits. L’últim dia de la cinquantena pasqual.

I un servidor, com una preparació simbòlica i íntima, me’n vaig anar un dematí de la setmana passada a un ermot de vora el taller on va el meu germà Jordi a mirar i a fotografiar el bé de Déu de floretes que allà creixien. Dic floretes, no flors. Així és com les anomenàvem a Viladecans quan jo era petit. Les flors són una cosa organitzada, volguda, cultivada. Les floretes, no. Les floretes, que en aquells anys a Viladecans n’hi havia per tot arreu, són aquelles flors petites, imprevisibles, que neixen on els dona la gana i quan els dona la gana, sense que ningú hi faci res. De fet, és que ningú podria fer-hi res per molt que s’hi entestés. Les floretes són pur fruit de l’exuberància de la terra.

En aquell espai, no gaire gran, en vaig comptar deu, de menes de floretes. De la majoria d’elles no en sé el nom. Les úniques que per a nosaltres en tenien, de nom, quan jo era petit, eren les roselles i les campanetes. Les campanetes, de tres menes: unes de petites, totes blanques; unes altres d’igualment petites, però barrejades de blanc i lila; i unes altres de més grans, totes liles. Les altres flors no sé si en algun lloc tenen algun nom popular. Però tinc la sensació que segurament no, que només són això: floretes lliures de primavera.

La floreta que no vaig trobar, perquè potser en aquesta zona del delta ja ha desaparegut, és la que més gràcia em feia a mi i a tota la genteta que anàvem a rondar pels camins, torrents i bosquets de per aquí a prop. Es tracta dels conillets, que si els apretaves just per sobre la tija feien un moviment molt semblant al que fan els conills amb la boca i el nas. En aquells anys molts teníem gàbies de conill a casa i ens resultava molt òbvia la semblança. De conillets en vaig veure no fa gaire pels volts del santuari del Miracle, i em va alegrar molt. (Excursus: dels conills que teníem a casa el que més m’impressionava era que les conilles, quan havien de parir, s’arrencaven tot de pèl per fer un jaç per als conillets que havien de néixer, unes bestioles menudes i encantadores).

Ls Pentecosta és la Pasqua que grana, la Pasqua que fa fruit. El fruit de Jesús mort per amor i vivent per sempre és l’Esperit, i som nosaltres, i és tot allò que fa que el món tingui vida valuosa.

Les floretes de la primavera són també aquesta vida valuosa, del tot gratuïta, imprevisible, incontrolable. La vida de l’Esperit, els fruits de l’Esperit.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.