Vés al contingut

El temps de Nadal, que fa quinze dies que vam acabar, és una meravella. Si s’aprofita bé, el Nadal, i l’Advent que hi porta, tenen una pila d’elements que poden ajudar molt a refermar i potenciar la fe i la vida cristiana. Però, com passa en tota cosa bona, a vegades un hi troba barrejats altres elements que no són tan bons. A mi aquest any m’ha passat que m’he adonat d’un element més aviat lamentable que aquests dies es posa molt de manifest: l’obsessió de la tradició catòlica amb el tema de la virginitat, que sembla mentida que quan es va fer la reforma litúrgica no s’esporgués. Perquè, realment, grinyola molt. Aquí n’assenyalo uns quants exemples.

Per Nadal, a la pregària eucarística, es prega per l’Església “convocada aquí el dia santíssim en què la virginitat intacta de Maria posà el món el Salvador”. I un es pregunta: ben bé, ¿què vol dir “virginitat intacta”?. I també: ¿Va ser la virginitat de Maria qui va posar al món el Salvador? ¿No va ser més aviat Maria pròpiament i no la seva virginitat? I finalment, el més important: ¿Segur que això és el que per Nadal s’ha de destacar a la pregària eucarística? ¿No tocaria més aviat centrar-se primàriament en el naixement del Fill de Déu i no, com de fet passa aquí, secundàriament?

Per Cap d’Any, en què celebrem la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, al prefaci es proclama que Maria, “conservant intacta la glòria de la virginitat, posà al món la llum eterna, Jesucrist Senyor nostre”. I em pregunto: ¿Segur que la virginitat és una glòria? ¿No és més aviat una forma de respondre a la crida de Déu, com també ho és la vida en parella? I, més important: ¿Segur que per celebrar el valor que té Maria com a Mare de Déu, que és el que aquest dia commemorem, cal donar aquesta rellevància a la seva virginitat “intacta”?

I ara deixem la missa i anem a la Litúrgia de les Hores. El mateix dia de Cap d’Any, a Laudes, una antífona diu: “Maria ha infantat el Rei etern. Té el goig de ser mare i l’honor de la virginitat. Mai no s’ha vist ni es veurà una mare com ella”. I podem preguntar: ¿Quin missatge transmet això de que ser mare sigui “un goig” i ser verge “un honor”? I, també més important, la mateixa pregunta que fèiem abans:  ¿Segur que per celebrar el valor que té Maria com a Mare de Déu, cal donar aquesta rellevància a la seva virginitat?

I encara el dia de Cap d’Any, una antífona de Vespres: “Moisès veia encesa una bardissa, que el foc no consumia: era signe de la vostra virginitat. Mare de Déu, intercediu per nosaltres”. Aquesta imatge de la bardissa com a signe de la virginitat de Maria és antiga en la tradició de l’Església. Però, certament, costa molt de veure què hi pinta en la festa d’avui...

I ara anem a una festa en què resulta encara més estranya aquesta exaltació de la virginitat. És la de Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. Diu una antífona de Laudes: “Aquest és l’apòstol Joan, verge, a qui Crist en la creu encomanà la seva Mare verge”. Resulta més aviat pintoresc, que a algú se li hagi acudit aquesta unió de virginitats...

I el text més sorprenent, en una altra antífona de Laudes d’aquest mateix dia: “El Senyor va elegir Joan, apòstol i evangelista, i el va estimar més que els altres perquè era verge”. Per entendre aquesta antífona, cal recordar que, en l’evangeli de Joan, l’autor s’identifica com “el deixeble estimat”. Recordant això, un es pot preguntar, primer, d’on treu l’autor d’aquesta antífona que Joan era verge. És una tradició, sí, però ni a l’evangeli ni a cap altre lloc del Nou Testament no ho diu pas. I després, en cas que donéssim per bo que realment hagués estat verge, la pregunta seria que d’on surt que era aquest el motiu pel qual Jesús l’estimava especialment.

Tots aquests textos formaven part de la litúrgia d’abans de la reforma, i han estat incorporats a la litúrgia reformada sense passar-los per cap sedàs crític. Els únics que almenys jo no he sabut trobar en la litúrgia anterior són les dues antífones de Sant Joan Evangelista, que suposo que deuen haver estat manllevades d’algun altre lloc. En tot cas, sigui com sigui, tots van ser aprovats per a ser utilitzats per tota l’Església l’any 1970, fa ben poc.

No, no és una qüestió secundària, aquesta. Ni és un detall negligible. Que els responsables de l’Església mantinguin aquests textos com a pregària oficial de la comunitat dels creients mostra que consideren acceptable pregar basant-se en una antropologia i una visió del món tan allunyades de la sensibilitat dels homes i dones actuals. I que l’hi consideren tot i que aquesta antropologia i aquesta visió del món no tinguin cap fonament en l’Evangeli de Jesús.

Tanta preocupació perquè l’Església no pateixi un cisma per la dreta, i en canvi no sembla que preocupi gaire el silenciós allunyament, o la silenciosa deserció, de tants cristians i cristianes que no saben com mantenir la seva vinculació amb una Església tan incapaç de treure’s de sobre tanta pols acumulada al llarg dels segles.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.