Vés al contingut

La fe cristiana, l’Evangeli de Jesús, no ens diu què hem de pensar, o què hem de fer, en les diferents situacions amb què ens trobem en els diversos àmbits de la nostra vida. Però sí que ens dona uns criteris, unes guies, uns punts de referència, amb els quals valorem i confrontem les diferents situacions, segons nosaltres les veiem i entenem, de cara a prendre les decisions que s’escaiguin. Això no ho fem conscientment cada vegada, sinó que en general ho fem ja espontàniament, perquè, en principi, tenim la fe i l’Evangeli prou ficats dintre l’ànima com perquè amari tot allò que decidim.

Amb tot plegat, doncs, podem dir que, per una banda, poc cristians seríem si els criteris evangèlics no marquessin totes les nostres decisions i plantejaments; i, per una altra, les decisions que prenem a partir d’aquests criteris i de la nostra manera de veure i entendre les coses no podem pretendre imposar-les als altres, ni menys encara podem pretendre que un bon cristià, davant d’una determinada situació, hagi de tenir les mateixes actituds i actuacions que nosaltres tenim o creiem que cal tenir.

Tot això és al capdavall, la nostra espiritualitat, és a dir, la manera com l’Esperit ens guia a cadascú a l’hora de moure’ns per la vida. I està bé confrontar la pròpia espiritualitat amb la dels altres, perquè a traves de totes les espiritualitats, si són cristianament honestes, hi parla l’Esperit.

A mi m’agradaria explicar aquí, en aquest article i en els de les dues setmanes vinents, com entenc jo aquest guiatge de l’Esperit en la manera d’afrontar el conflicte que tenim sobre la relació que hi ha d’haver entre Catalunya i el conjunt d’Espanya, una manera d’entendre que, com he explicat prou vegades en aquesta pàgina, en el meu cas es tradueix en el fet que jo no crec que sigui bo que Catalunya esdevingui un estat independent, sinó més aviat tot al contrari, i per tant crec que no ha estat, ni és, cap bona cosa això que hem anomenat el procés independentista. Voldria explicar, doncs, l’espiritualitat que hi ha darrere la meva posició política, és a dir, com veig que s’hi fan realitat els criteris de l’Evangeli de Jesús en funció de com jo veig i entenc la situació que estem vivint.

Per mi, el criteri bàsic és que, pel que llegeixo i entenc dels evangelis, la proposta de Jesús i la visió del món que planteja als seus seguidors és una proposta que va més enllà de tota frontera nacional, i que està per damunt de qualsevol frontera nacional. Les fronteres de nació, d’ètnia, de raça, no juguen cap paper important en el seu missatge. Ell és jueu, i jueu convençut, i jueu que estima la seva terra i la seva nació, i jueu que, fidel a les tradicions del seu poble, creu que aquest poble és el poble escollit per Déu per a ser el receptor i el realitzador del seu projecte en el món, el receptor i el realitzador del seu Regne. Però, tot i aquestes fondes conviccions, quan arriba un moment en què veu que el seu poble no està disposat a ser realment això que Déu n’espera, no té cap empatx a afirmar, i més d’una vegada, que els cridats al Regne de Déu no seran els jueus sinó aquells que vulguin seguir el camí d’aquest Regne tal com ell l’anuncia (per exemple, ho veiem a Mateu 8,10-12), i després, ja al final de la seva vida, arriba fins a afirmar que aquest allunyament del camí del Regne comportarà la destrucció del poble (Lluc 19,41-44). Jesús, clarament, no és un nacionalista jueu. El seu poble, per a ell, no és una prioritat. Les prioritats de Jesús, indubtablement, estan en una altra banda: l’amor als altres, l’alliberament dels pobres, el trencament de les injustícies i opressions, la germanor de tots els éssers humans, la compassió pels qui pateixen en el nivell que sigui, la capacitat de perdonar... i, en el més profund de tot, una unió intensa, plena, amb el Déu que és, més que cap altra cosa, amor.

Jo, certament, m’estimo molt la meva terra, m’estimo molt la meva llengua i la meva cultura, crec que és molt important potenciar-les i enfortir-les, i a més goso afirmar que he treballat bastant en aquest sentit. I també penso que l’organització política de les societats ha de ser de tal manera que els ciutadans i ciutadanes han de poder governar-se de la manera més propera i si, a més, aquests ciutadans i ciutadanes tenen un especial sentiment d’especificitat col·lectiva, o sigui això que podem anomenar sentiments i consciència nacional, amb més raó. I aquí, en tota aquesta qüestió, Catalunya certament que no té el reconeixement i la situació que hauria de tenir.

Però, juntament amb això, crec que aquest fet no pot ser de cap manera la principal prioritat, o fins i tot l’única prioritat, a la qual quedin sujectes totes les altres qüestions. Jesús no era nacionalista jueu, i menys encara independentista jueu, perquè per a ell hi havia coses força més importants que aquesta. Doncs aquí igual. Jo, pel que entenc de l’Evangeli, crec que Catalunya no pot tenir com a prioritat bàsica el reconeixement nacional, de manera que totes les altres coses, aquella llista de prioritats de Jesús, passin, de fet, a un pla secundari.

En continuarem parlant, en dos articles més que es diran, respectivament, “La independència no pot ser la principal prioritat” i “Espiritualitat d’un futur conjunt”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.