No és qüestió de misericòrdia, sinó de reconeixement

Un dels grans temes que l’Església té actualment pendent és, crec jo, el dels gais i les lesbianes.

Dintre el magma de qüestions relacionades d’alguna manera o altra amb el sexe, que tanta rellevància tenen en la moral catòlica, el papa Francesc ha fet un gran pas quan ha obert la porta, ni que sigui amb moltes precaucions i ambigüitats, a la comunió dels divorciats tornats a casar. Ho ha fet a partir del principi bàsic de l’evangeli de Jesús que és el de la misericòrdia: el matrimoni per tota la vida és un ideal cristià, certament, però seria molt poc misericordiós, i per tant molt poc cristià, considerar que aquest ideal s’ha de complir sempre, com si les febleses de la condició humana no existissin, de manera que els qui han experimentat el trencament del seu matrimoni i han refet la seva vida amb una altra parella, haguessin de quedar per sempre fora de la plena comunió eclesial que es realitza en la participació de l’Eucaristia.

I una cosa similar es podria dir, salvant totes les distàncies, a l’hora de valorar i qualificar l’acció d’una dona que avorta: avortar és certament força més greu que divorciar-se i tornar-se a casar, però és també igualment cert que els motius que porten una dona a avortar no mereixen la condemna immisericorde de què sovint és objecte, una condemna que, d’altra banda, per exemple, no reben els traficants d’armes, amb motivacions molt més indignes i culpabilitat molt més evident.

Però amb el tema dels gais i les lesbianes és diferent. No té res a veure amb tot això. Perquè, a hores d’ara, crec que cap persona que es vulgui acostar seriosament al tema de la relació entre persones del mateix sexe pot afirmar que es tracti d’una cosa dolenta, o d’un allunyament de l’ideal cristià. Jesús, certament, no en va parlar mai. Com a bon jueu, devia pensar que aquesta mena de relacions estaven malament, però mai no se’n va preocupar ni poc ni molt. Sant Pau, en canvi, sí, i ho considera una pràctica totalment condemnable, una perversió de l’ordre volgut per Déu. Però el cas és que ara, dos mil anys després, ja no podem pensar el mateix. Ara sabem que les tendències homosexuals formen part de la varietat de la condició humana, i que ser homosexual no és cap perversió, com no ho és, per exemple, ser esquerrà. És un fet minoritari, certament, però que no per això ha de ser considerat mereixedor de ser marginat o eliminat. Forma part, si volem parlar amb el llenguatge cristià més tradicional, de la creació mateixa de Déu. Certament que, en el gran fresc de la creació que llegim a les primeres pàgines del Gènesi, aquesta realitat no hi és contemplada. Però és que, com tots sabem prou, no formava part de la voluntat de l’autor bíblic donar-nos un catàleg científic de les realitats que formen el món creat...

De fet, gosaria dir que negar la realitat homosexual com una realitat pròpia de la condició humana és, simplement, antievangèlic, per molt que sant Pau la condemni. Com també seria antievangélic afirmar, ara, que les dones han d’estar sotmeses als marits, que també ho diu sant Pau. L’evangeli ens mostra els criteris de Jesús, la seva mirada, les seves actituds. I quan ell o els seus seguidors concreten aquests criteris, ho fan, naturalment, a partir de la seva cultura, de la seva manera d’entendre el món, de la realitat tal com ells la coneixen. I, per tant, aquelles coses culturals que Jesús o sant Pau donen per òbvies i que nosaltres sabem que no ho són, el que hem de fer és adaptar-les al que nosaltres sabem, no copiar comportanents propis de visions de la realitat que estan superades. Sant Pau diu que les dones han d’estar sotmeses als marits i que les relacions homosexuals són perverses. Ara, segur que no ho diria. I s’escandalitzaria dels qui en nom seu ho continuen dient.

Per això, el tema de les relacions homosexuals no es pot afrontar dient que l’ideal és l’heterosexualitat però que amb els homosexuals cal ser misericordiosos. No, no va per aquí la cosa. El que cal és reconèixer l’homosexualitat com una realitat humana igual que l’heterosexualitat, i valorar-la amb tota la seva riquesa, sense més embuts ni complicacions.