Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El papa Francesc, en les catequesis que fa cada dimecres en l’audiència general, deia el passat 8 de novembre, glossant l’interrogatori que van sofrir un grup de cristians del nord d’Àfrica detinguts mentre celebraven l’Eucaristia dominical durant la persecució de l’emperador Dioclecià, l’any 304: “Si no podem celebrar l’Eucaristia, no podem viure, la nostra vida cristiana moriria”.

Quan ho vaig llegir, de seguida em va venir al cap el cas que explicava un missioner d’un grup de monges que treballen a la selva amazònica i que no veuen un capellà durant mesos i que per tant passen llarg temps sense poder celebrar l’Eucaristia. Confesso que no puc entendre com l’Església permet que aquestes dones, dedicades plenament a Déu i als altres, estiguin privades de celebrar aquest encontre fonamental per als cristians, sense el qual, diu el papa, “no podem viure, la nostra vida cristiana moriria”.

No ho puc entendre, i no puc estar de preguntar-me si Jesús consideraria normal aquesta situació, o no pensaria, més aviat, que el que seria normal és que alguna d’aquestes dones fos ordenada prevere i pogués presidir cada diumenge l’Eucaristia amb les seves germanes i amb els altres creients del seu entorn. Sí, ja sé que el papa Joan Pau II va dir que declarava de manera definitiva que les dones no poden ser ordenades preveres, perquè això és el que es dedueix de l’Escriptura. Però tot i així, em costa molt de creure que Jesús, en una situació com la que dic, pugui estar gaire d’acord amb Joan Pau II.

I aquesta mateixa reflexió la podem apropar més cap a casa nostra, en situacions no tan sagnants però igualment anòmales. La manca de capellans afecta cada cop més greument la vida de la nostra Església: és ja impossible cobrir dignament els llocs necessaris, i això provoca situacions de desànim, d’ofec, de desconcert, i provoca igualment que moltes comunitats quedin privades de la celebració regular de la missa dominical. En aquestes comunitats, l’Eucaristia se celebra un o dos cops al mes, o se supleix amb una “celebració dominical en absència de prevere”, però en tot cas no hi ha celebració de l’Eucaristia de cada diumenge, que és el que caldria. I sense aquesta celebració, tot l’edifici de la vida cristiana queda clarament descentrat. I encara s’hi podria afegir un altre cas, que entronca amb el de les monges de l’Amazones: el cas de les comunitats de monges de vida contemplativa, que tenen feina per trobar capellans que els vagin a dir la missa, quan la majoria d’elles ho podrien fer perfectament si fossin ordenades.

“Si no podem celebrar l’Eucaristia, no podem viure, la nostra vida cristiana moriria”. Doncs resulta que l’organització actual de l’Església impedeix que moltes i moltes comunitats cristianes la puguin celebrar. ¿No seria més fidel a la voluntat de Jesús ordenar preveres els homes i les dones suficients, casats o solters, que puguin assegurar que cap comunitat cristiana es quedi sense celebració dominical de l’Eucaristia? I no caldria que exercissin aquest ministeri tota la vida: poden ser ordenats, exercir-lo el temps que sigui oportú, i quan es vegi convenient, deixar d’exercir-lo encara que no per això deixin de ser preveres. Sí, hi podria haver preveres amb plena dedicació, preveres amb menys dedicació, preveres amb desig d’exercir el ministeri tota la vida, preveres que l’exerciran per un temps... I a més a més, així l’Església segur que arribaria a ser més corresponsable.