Aquests dies m’ha vingut al cap insistentment, no sé per què, la cançó “El nen d’Hiroshima”, popularitzada en el seu moment pel Grup de Folk i que cantàvem amb emoció quan érem joves. De fet, és una cançó que encara es manté viva, com es pot comprovar a internet.
La lletra és del poeta turc Nâzim Hikmet (1902-1963), a la qual va posar música Pete Seeger i que va adaptar al català Ramon Casajoana. Aquest és el text:
Per tot arreu us vaig cridant,
però ningú no em pot sentir,
i quan us parlo no em veieu,
perquè sóc mort, perquè sóc mort.
Tenia set anys quan vaig morir
a Hiroshima, fa molt temps.
Encara tinc aquells set anys,
quan els nens moren no creixen més.
Tot el meu cos es va cremar,
amb els ulls cecs em vaig desfer,
tots els meus ossos es van fer pols;
després, el vent s’ho va emportar.
Dolços no en vull, no em cal el pa,
no vull arròs, fruites tampoc,
jo no demano res per mi
perquè sóc mort, perquè sóc mort.
El que us demano és que ara lluiteu,
però per la pau, però per la pau,
per tal que els nens de tot el món
puguin créixer, riure i jugar.
A mi, aquesta cançó m’impressionava, i em continua impressionant. Està escrita pensant en els morts per la bomba d’Hiroshima, però evoca de fet tots els nens que moren a totes les guerres i, més enllà encara, tots els nens que pateixen vides que no els deixen ser feliços. Una quantitat innumerable, com veiem cada dia.
Em sembla que aquests dies en què que esperem la vinguda d’aquell nen que ens mostra el rostre de Déu, pot ser una bona cosa recordar tots aquests nens, que igualment reflecteixen el rostre de Déu. I treure’n alguna conseqüència, esclar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.